Badia Cochinos: la frustrada invasió estatunidenca de Cuba (1961)

El 17 d’abril de 1961, un miler d’exiliats cubans anti-castristes, entrenats pels Estats Units, van intentar envair l’illa caribenya per fer fora el govern revolucionari que havia fet fugir el dictador Fulgencio Batista dos anys abans. Des del principi, l’acció va ser un rotund fracàs, tant per la mala planificació de l’operació com per la rapidesa en la reacció de les forces cubanes.


Memorial Giron

Memorial a platja Girón sobre l’intent d’invasió

Context

L’1 de gener de 1959, el dictador cubà Fulgencio Batista abandonava a corre-cuita l’illa caribenya rumb a la República Dominicana. El mateix dia, la guerrilla liderada per Fidel Castro va ocupar les ciutats de Santa Clara i Santiago de Cuba. L’endemà, els rebels entraven triomfalment a l’Havana, finalitzant així poc més de dos anys de lluita per enderrocar un govern dirigit amb mà de ferro amb el beneplàcit dels Estats Units.

La victòria castrista va alarmar els nord-americans pel que suposava l’existència d’un país socialista tan a prop de les seves costes. Però també pel perill de contagi de la revolució a d’altres països sud-americans. Així, els Estats Units van iniciar accions destinades a desestabilitzar econòmicament el nou règim, com suspendre la compra de sucre (pràcticament l’únic producte cubà rendible per a l’exportació) o la venda de petroli.

El govern castrista va sortejar aquests esculls llançant-se als braços de la Unió Soviètica, país que va adquirir la quota de sucre que no van comprar els nord-americans, i va aportar el petroli necessari per fer funcionar l’economia del país caribeny. Com a represàlia a Washington, Cuba va nacionalitzar les empreses nord-americanes de l’illa i va iniciar una reforma agrària que va perjudicar molts propietaris dels Estats Units.

El fracàs de l’embargament econòmic va portar el govern nord-americà a anar més enllà dins la doctrina de la contenció. Aquesta era un corrent de pensament que va néixer en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, durant la formació de la Guerra Freda. La doctrina consistia en l’ajut nord-americà (en un primer moment econòmic, posteriorment militar)  a aquells països sensibles a caure dins l’òrbita soviètica.

La idea era contenir la revolució socialista dins el bloc ja constituït després de la Segona Guerra Mundial, evitant a tota costa l’expansió cap a d’altres països. Els successius governs nord-americans des de 1945 creien en l’efecte dòmino, és a dir, que l’expansió del comunisme a un país determinat podria contagiar-se a d’altres nacions frontereres. I això, precisament, era el que temien amb la revolució cubana, amb tot el continent americà al seu abast.

Cap a la guerrilla

Davant aquesta situació, el president nord-americà Dwight D. Eisenhower va donar permís a la CIA (l’agència governamental d’espionatge) per a la creació i formació de grups anti-castristes que van intentar assassinar el líder revolucionari en diverses ocasions. El març de 1960, la CIA va muntar una unitat paramilitar formada exclusivament per exiliats cubans, alguns, fins i tot, que havien lluitat al costat de Castro en l’enderrocament de Batista.

L’agència nord-americana va elaborar un pla consistent en una invasió d’aquesta unitat d’anti-castristes prop de la ciutat de Trinidad, al centre de l’illa. L’acció aniria precedida d’un atac aeri que acabaria amb els avions de Castro. L’objectiu era establir un govern provisional favorable als Estats Units i demanar-ne el reconeixement oficial d’aquest país i de l’Organització d’Estats Americans (OEA) i justificar així una intervenció militar estrangera.

Brigada 2506

Els membres anti-castristes de la Brigada 2506 entrenant-se a Guatemala

Washington, a més, comptava que l’acció provocaria una revolta de la població contra el govern de Castro, i la deserció de part del seu exèrcit. Si la invasió fracassava, el pla contemplava que els complotats podrien refugiar-se a la propera serra de l’Escambray, on ja operaven diversos grups armats anti-castristes, i iniciar així una nova guerra de guerrilles.

Per assolir l’èxit del pla, a l’estiu de 1960 més d’un miler d’exiliats cubans van viatjar a Guatemala per ser entrenats per oficials nord-americans. Però el gener de 1961, John F. Kennedy substituïa Eisenhower al capdavant del govern dels Estats Units, i el pla d’invasió es va modificar.

Una de les principals modificacions va ser el canvi en el lloc de desembarcament. Es va decidir per la badia de Cochinos, una zona plena d’aiguamolls i de difícil accés, situada més cap a l’oest de la primera àrea seleccionada i lluny d’una serralada que pogués servir de refugi als invasors.

Cinc dies d’abril

Mapa badia Cochinos

Els invasors van desembarcar a platja Girón i platja Larga, als aiguamolls de Zapata

L’operació es va posar en marxar la matinada del 15 d’abril de 1961. Diversos avions amb emblemes cubans s’enlairaren des de Nicaragua i van bombardejar les bases de l’aviació militar cubana de Santiago de Cuba, San Antonio de los Baños i Ciudad Libertad. Els atacs només van fer inservibles el 40% dels aparells castristes, tot deixant gairebé intactes els avions més potents.

Un dels avions atacants va viatjar directament des de Nicaragua fins a Florida, on el pilot va anunciar que els bombardejos havien estat obra de militars cubans desertors, una forma d’intentar amagar la mà dels Estats Units, fet que era una obsessió per a Kennedy.

El mateix dia, un descuit de l’ambaixador nord-americà a les Nacions Unides va evidenciar que els Estats Units estaven al darrere de l’operació. Per això, Kennedy va ordenar suspendre els altres dos bombardejos previstos per a aquella mateixa nit.

El 16 d’abril, tropes regulars cubanes i milicians es van desplegar per tota l’illa, preveient una invasió fins i tot des dels Estats Units. Els castristes van endevinar el punt de l’atac en descobrir a platja Girón, una de les zones de la badia de Cochinos, uns submarinistes marcant amb boies el terreny per als invasors. Mentrestant, el govern cubà va augmentar la repressió interna per evitar que els complotats hi tinguessin contactes.

La nit del 17 d’abril, els més de 1.200 anti-castristes que formaven l’anomenada Brigada 2506 va arribar a la badia de Cochinos, tot desembarcant a les platges Girón i Larga, als aiguamolls de Zapata. La invasió va fracassar des del primer moment en què la Força Aèria Revolucionària (FAR) va enfonsar diversos vaixells de suport als complotats amb armament i equipament.

Davant la resposta militar cubana, la resta de vaixells invasors es va retirar. Tot i això, els invasors van aconseguir penetrar 10 quilòmetres terra endins. El govern dels Estats Units, temerós de veure-s’hi directament implicat, va denegar el permís per a més vols de suport als invasors, cosa que va donar a la FAR el domini absolut de l’aire.

El 18 d’abril, les tropes regulars cubanes i els milicians van atacar els invasors amb artilleria i amb avions. Els atacants es van retirar fins a platja Girón, després d’abandonar platja Larga i el terreny conquerit a l’interior de l’illa. Kennedy, conscient que l’acció ja era una absolut fracàs, va denegar l’ús d’avions nord-americans per a la retirada dels anti-castristes atrapats entre el mar i l’exèrcit cubà.

Abandonats a la seva sort, sense municions ni cobertura aèria, alguns dels complotats van fugir per mar o es van amagar als aiguamolls. La majoria, però, es va rendir. Castro, present el darrer dia dels combats, va capturar el 19 d’abril 1.189 invasors que van ser empresonats un any. Durant aquests cinc dies d’abril van morir poc més de cent invasors i més de 150 defensors.

Els presoners van ser jutjats i condemnats a presó per traïció. Alguns oficials, la majoria exmilitars i expolicies de Batista, van ser condemnats a mort. El 1962, els presoners van tornar als Estats Units a canvi d’aliments, medecines i equipament divers valorats en 53 milions de dòlars.

Presoners a Cuba

Brigadistes fets presoners per l’exèrcit de Castro

Conseqüències

A Cuba, la victòria va reforçar la posició de Fidel Castro en l’àmbit intern i la seva política cap al socialisme. Als Estats Units, tot i el fracàs de l’operació, l’Administració Kennedy va continuar formant anti-castristes a Nicaragua i altres països centre-americans amb l’objectiu de sabotejar instal·lacions cubanes. Aquesta activitat va continuar fins el 1964.

Però les tensions cubano-americanes van arribar al seu punt més àlgid l’octubre de 1962 amb la instal·lació a l’illa de míssils soviètics. Això va provocar una crisi entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va estar a punt de provocar una guerra nuclear. Finalment, Kennedy i el seu homòleg a Moscou, Nikita Khrusxov, van signar un acord pel qual els soviètics retiraven els míssils de Cuba i els nord-americans es comprometien a no envair l’illa caribenya i a retirar els seus míssils de Turquia.

El perill de veure un conflicte nuclear tan proper va iniciar una nova etapa en la Guerra Freda coneguda com la distensió, amb l’establiment de sistemes de conversa entre els Estats Units i la Unió Soviètica (el famós telèfon vermell) i de pactes i acords de control d’armament nuclear per tal d’evitar nous conflictes.

La distensió va acabar durant els anys 70 per diversos motius, com la Guerra del Yom Kippur (entre Israel i Egipci i Síria) i la posterior crisi del petroli (1973) o la invasió soviètica de l’Afganistan (1978), entre d’altres conflictes locals.

Castro_a_Cochinos

Fidel Castro (amb ulleres), prop de la platja Girón.


Descarrega’t l’article en PDF i llegeix altres històries d’Amèrica

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s