La Guerra de les Malvines i la democràcia a l’Argentina (1982)

El 2 d’abril de 1982, l’Argentina va envair les illes Malvines, situades a l’Atlàntic Sud i sota sobirania britànica, però reivindicades com a territori argentí des de la independència d’Espanya el 1810. Tres dies més tard, el Regne Unit va enviar una força expedicionària que va recuperar l’arxipèlag en dos mesos i mig.


Malvinas 2 de abril de 1982

Soldats argentins arrestant la guarnició britànica de les Malvines

La derrota va provocar la caiguda de la dictadura argentina governada per un gabinet presidit pel general Leopoldo Galtieri, i va assegurar la reelecció de la conservadora Margaret Thatcher com a primera ministra britànica en les eleccions generals de 1983.

Context

Les Malvines (Falkland en anglès) són un arxipèlag situat a prop del Cap d’Hornos, a 480 quilòmetres de la Patagònia argentina i a 13.000 quilòmetres del Regne Unit. Està format per més de 200 illes de mida diversa i dues de principals: la Gran Malvina (West Falkland), de més de 4.000 quilòmetres quadrats, i Soledad (East Falkland), de 6.000 quilòmetres quadrats. Ambdues estan separades per l’estret de San Carlos.

L’arxipèlag va ser visitat per exploradors europeus (espanyols, francesos, anglesos i holandesos, principalment) al segle XVI. Els espanyols, els francesos i els anglesos hi van establir assentaments. El 1766 els espanyols van comprar la colònia francesa, i van litigar amb els anglesos per a expulsar-los. Aquests, però, van marxar de les illes el 1776 a causa de la revolta de les colònies que més tard formarien els Estats Units. Els anglesos, malgrat tot, no van renunciar mai a la sobirania de les Malvines.

Malvines 2

Mapa de les Malvines

L’arxipèlag, doncs, va quedar sota domini espanyol (subordinat al govern colonial de Buenos Aires) fins el 1811, quan el van abandonar per la invasió napoleònica d’Espanya (1808-1814) i les guerres d’independència de les colònies americanes. Tot i que els espanyols tampoc no van renunciar a la sobirania de les illes, les Malvines van quedar desertes (només visitades per baleners i altres vaixells pescadors) fins el 1820.

El 1810, part dels territoris que avui conformen l’Argentina es van independitzar d’Espanya amb el nom de Provincias Unidas del Río de la Plata. Els argentins van reclamar la sobirania de les Malvines com una herència d’Espanya. Per això hi van enviar el 1820 Luis María Vernetn com a governador, el qual va establir un ferri control sobre la pesca de balenes i altres captures en aigües malvineses que va crear conflictes internacionals, el més important dels quals, amb els Estats Units.

El 2 de gener de 1833, amb les Provincias Unidas del Río de la Plata immerses en una sèrie de guerres civils entre unionistes i federalistes, la fragata anglesa Clio capitanejada per John James Onslow va arribar a les Malvines per reclamar la sobirania del Regne Unit. El governador d’aleshores, José María Pinedo, va considerar inútil la resistència, va embarcar els seus homes i alguns colons argentins, i va tornar a Buenos Aires.

150 anys de reivindicacions

Des de llavors, l’Argentina ha reclamat les Malvines com a territori propi, juntament amb les Geòrgia del Sud i les Sandwich del Sud, altres arxipèlags de l’Atlàntic Sud. Especialment durant el segle XX, nacionalistes argentins van realitzar actes esporàdics de reivindicació. El darrer es va produir el 19 de març de 1982 quan un grup de treballadors argentins que havien estat traslladats a la capital de les Geòrgia del Sud, Port Leith, per desballestar una fàbrica abandonada, hi van hissar la bandera argentina i van cantar l’himne nacional. El fet va ser considerat pel Regne Unit com una provocació.

Malvines 3

Situació de les Malvines respecte el continent americà

Des del 1976, l’Argentina era governada per una junta militar que havia establert un règim de terror, amb la tortura i l’assassinat de centenars d’opositors. La crisi econòmica de principis de la dècada dels 80 va elevar el descontentament social amb una alta inflació i augment de la pobresa. Al Regne Unit, la recessió també havia llançat la població al carrer per protestar contra les polítiques conservadores de Margaret Thatcher.

El govern argentí necessitava un acte d’exaltació nacionalista per unir el país. Així havia passat ja el 1978 quan l’Argentina va estar a punt d’envair Xile en l’Operació Sobirania, a causa de la disputa de diverses illes del canal Beagle, a l’extrem sud de la Patagònia. El conflicte es va poder evitar a darrera hora gràcies a la intervenció del Papa Joan Pau II.

Les Malvines semblaven la solució ideal per als problemes de la junta militar argentina. A més, Galtieri pensava que el Regne Unit no es mobilitzaria per unes illes remotes i sense cap valor estratègic, i comptava amb la neutralitat dels Estats Units i la complicitat dels països americans. Així, el 2 d’abril de 1982, els argentins van recuperar l’arxipèlag tot expulsant la petita guarnició militar britànica i el seu governador.

Inici de les hostilitats

L’endemà, els argentins van envair les Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud. Dos dies més tard, una força expedicionària britànica partia cap a l’illa de l’Ascensió, a l’Atlàntic Sud però a 5.000 quilòmetres de les Malvines. Paral·lelament, els Estats Units van iniciar una frenètica activitat diplomàtica per evitar les hostilitats, mentre que tant l’ONU com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) van demanar la retirada de les tropes argentines.

Mentre les negociacions diplomàtiques continuaven, fins i tot amb la intercessió del Papa Joan Pau II, els britànics van establir una àrea d’exclusió marítima i aèria en un radi de 200 milles nàutiques al voltant de les Malvines. El 17 d’abril, una primera expedició anglesa va partir de l’illa de l’Ascenció, amb els portaavions Invincible i Hermes al capdavant, amb la intenció d’aconseguir la superioritat aèria i assegurar un desembarcament amfibi.

Malvines 4

Ruta de la força expedicionària britànica

Tres dies després, el ministre d’Exteriors argentí, Nicanor Costa Méndez, va demanar l’aplicació del Tractat Interamericà d’Assistència Recíproca (IRTA) al qual pertanyien la majoria de països americans, fins i tot els Estats Units, i que incloia una clàusula d’ajuda mútua en cas d’atac militar.

La crida no va tenir efecte, ja que Washington volia mantenir les seves bones relacions amb el Regne Unit, soci a l’OTAN. A més, el Xile del també dictador Augusto Pinochet va donar suport explícit a Londres a causa del conflicte amb l’Argentina pel canal Beagle. Només Perú va oferir suport a Buenos Aires.

El 25 d’abril, els anglesos van recuperar les Geòrgia del Sud. Cinc dies més tard, amb la via diplomàtica absolutament tancada, els Estats Units van oferir el seu suport logístic i d’armament als britànics (sobretot míssils), a més d’establir un bloqueig econòmic a l’Argentina al qual es van sumar els països europeus.

L’1 de maig, els britànics van bombardejar la capital de les Malvines, Port Stanley (rebatejat com a Puerto Argentino), situada a l’illa Soledad. L’endemà es va produir la pitjor matança al bàndol argentí quan un submarí nuclear britànic va enfonsar el creuer General Belgrano. Hi van morir 323 soldats. El vaixell era fora de la zona d’exclusió, però els anglesos el van atacar tement que el vaixell pogués enfonsar algun dels dos portaavions anglesos, vitals per a aconseguir la desitjada supremacia aèria.

Malvines 5

Enfonsament del creuer argentí General Belgrano

El 4 de maig, els argentins es van venjar enfonsant el destructor Sheffield amb míssils Exocet francesos. L’acció va provocar una vintena de morts. La lluita aèria va continuar amb igualtat de condicions, ja que el major nombre d’avions argentins (més d’un centenar) i la valentia dels seus pilots van contrarestar la superioritat tècnica dels Sea Harrier anglesos i els seus míssils Sidewinder (venuts pels nord-americans), tot i que només en disposaven d’una trentena d’aparells que operaven des dels portaavions Hermes i Invincible.

Desembarcament sota les bombes

El 21 de maig, els anglesos van donar un pas important cap a la victòria en aconseguir desembarcar uns 3.000 soldats a la badia de San Carlos, a l’estret homònim però a un centenar de quilòmetres de Port Stanley. Tot i que els britànics havien aconseguit neutralitzar la major part dels avions argentins establerts a l’arxipèlag (situats a l’illa Borbón, a la Gran Malvina), caces vinguts del continent van castigar els anglesos durant tres dies, tot enfonsant les fragates Antelope i Ardent.

Els argentins encara es van apuntar un altre èxit quan el 25 de maig van enfonsar amb míssils Exocet el destructor Coventry i el buc de transport Atlantic Conveyor, el qual traslladava a San Carlos els helicòpters que havien de portar els britànics a Port Stanley. Ara, els soldats haurien de fer el trajecte a peu carregats amb les seves armes i estris per un terreny humit, ventós i a camp obert.

Mentrestant, el 28 de maig, una altra companyia anglesa aconseguia prendre les petites poblacions de Port Darwin i Goose Green després d’intensos combats i fent més de 900 presoners (gairebé el doble que les seves forces). Però a l’altra banda de l’illa, a la població de Fitzroy (a la badia Agradable, molt a prop de Port Stanley), els britànics van patir la pitjor matança a les seves files quan el 8 de juny l’aviació argentina va bombardejar els vaixells de desembarcament Sir Galahad i Sir Tristam i la fragata Plymouth tot provocant una cinquantena de morts.

Malvines 6

Els anglesos celebren la victòria a Port Darwin i Goose Green

Però el gruix de l’exèrcit anglès ja lluitava als turons pròxims a la capital de les Malvines. Ho feien de nit, per tal d’evitar estar exposats al foc de les metralladores argentines, tal com havia passat en la batalla de Port Darwin i Goose Green. Durant dues nits consecutives, els britànics van anar conquerint els turons fins arribar a pocs quilòmetres de Port Stanley. El 14 de juny, el governador militar de les Malvines, el general Mario Menéndez, es va rendir.

El 20 de juny, els britànics van expulsar el grup de científics argentins que encara quedaven a les Sandwich del Sud, donant així per acabada una guerra que va provocar 649 morts i 1.068 ferits argentins i 255 morts i 775 ferits anglesos. Més d’11.000 soldats argentins, la majoria reclutes joves i sense experiència, van ser fets presoners, per 115 d’anglesos. Tres habitants de les Malvines també van morir a causa d’un bombardeig erroni d’un vaixell anglès.

Conseqüències

El 17 de juny (tres dies després de la rendició), el govern de la junta militar va caure a causa del malestar de la població per la pèrdua de la guerra. Es van convocar eleccions per a l’any següent. El 30 d’octubre de 1983, Raúl Alfonsín era escollit nou president d’una Argentina democràtica. Un any després se signava un acord definitiu amb Xile per la disputa territorial. Sota el govern d’Alfonsín es van jutjar els responsables de la dictadura militar, com el mateix Galtieri.

Al Regne Unit, la victòria va impulsar la popularitat de Thatcher, la qual va guanyar les eleccions generals de 1983 per una folgada majoria (gràcies també a la recuperació econòmica i a la divisió interna del Partit Laborista). A les Malvines, els seus habitants van obtenir la nacionalitat britànica de ple dret i un reforç de la presència militar. Els dos països no van restablir les relacions diplomàtiques fins el 1990.

Tot i això, la qüestió de les Malvines continua ben viva a l’Argentina. La reforma de la Constitució de 1994 disposa que la reclamació de les Malvines i altres illes de l’Atlàntic Sud és un “objectiu permanent i irrenunciable del poble argentí”. El 2013, gairebé la totalitat de la població de les Malvines va decidir per referèndum continuar sota sobirania britànica.

GOES WITH AFP STORY Argentine soldiers (foreground) are escorted by B

Presoners argentins al final del conflicte


Descarrega’t aquest article en PDF i llegeix altres històries d’Amèrica:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s