El telegrama Zimmermann i la Primera Guerra Mundial (1917)

El 16 de gener de 1917, el ministre d’Afers Exteriors de l’Imperi alemany, Arthur Zimmermann, va enviar un telegrama xifrat al seu ambaixador a Mèxic. En ell l’instava a demanar al govern asteca que ataqués els Estats Units en cas que Washington entrés a la Primera Guerra Mundial al costat de la Triple Entesa (França, Rússia i el Regne Unit). El document va ser interceptat per Anglaterra i va accelerar l’entrada dels Estats Units en el conflicte.

Context

Telegrama Zimmermann

El telegrama Zimmermann

A finals de 1916, la Primera Guerra Mundial es trobava en un atzucac. Els camps de batalla estaven sembrats de cadàvers dels dos bàndols després de les ofensives de Verdun i del Somme, a França. Malgrat l’alt cost en vides, els fronts de lluita a penes es movien. Les opinions públiques dels països implicats en el conflicte, tant els de la Triple Entesa com els de les Potències Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria), n’estaven fartes de tant de sacrifici inútil.

L’Estat Major alemany, encapçalat pel binomi format pel mariscal Paul Hindenburg i el general Erich Lundendorff, va arribar a la conclusió que l’única forma de guanyar la guerra seria reprendre els atacs submarins als vaixells que arribaven als ports britànics, fossin o no militars i independentment de la seva bandera. Els alemanys creien que si enfonsaven 600.000 tones de subministres mensuals als britànics, Anglaterra es rendiria en sis mesos.

Només hi havia un problema: la guerra submarina indiscriminada podria provocar l’entrada dels Estats Units en el conflicte al costat dels aliats. Però Ludendorff va assegurar al kàiser Guillem II que l’exèrcit nord-americà no seria operatiu fins passat uns mesos, quan els atacs submarins ja haurien complert els seus objectius. L’almirall Henning von Holtzendorff va prometre al kàiser que “no desembarcarà en el continent ni un estatunidenc”.

Una guerra submarina intermitent

Tot i que Guillem II va donar permís per a la represa de la guerra submarina indiscriminada, el temor a l’enuig dels Estats Units era molt real. De fet, ja van estar a punt de provocar l’entrada de Washington en el conflicte en diverses ocasions, quan els submarins alemanys van intentar contrarestar el bloqueig naval imposat pel Regne Unit a les Potències Centrals.

El contrabloqueig, però, no funcionava a causa de l’elevada flota mercant anglesa. Per això, l’octubre de 1914, l’almirall Hugo von Pohl va proposar per primer cop la guerra submarina indiscriminada. La proposta va ser aprovada el febrer de 1915 quan els alemanys van declarar com a zona de guerra lliure de restriccions les aigües del Regne Unit. El 7 de maig, un submarí alemany va enfonsar el transatlàntic Lusitània, amb 1.198 passatgers, 135 d’ells nord-americans.

L’atac al Lusitània va provocar una forta commoció als Estats Units, però el president Woodrow Wilson, un ferm pacifista i infatigable activista per la fi del conflicte, va manifestar que només entraria en guerra si hi havia un atac directe contra el seu país. Alemanya, a més, es va disculpar per l’enfonsament assegurant que havia estat un error, i a l’agost va cancel·lar l’ofensiva indiscriminada. Ara, abans d’atacar un vaixell civil, haurien d’avisar i deixar evacuar els passatgers.

El 1916, però, el kàiser va autoritzar un altre cop la guerra submarina indiscriminada, fins que l’enfonsament d’un paquebot francès amb passatgers estatunidencs va tornar a aturar l’operació. Però el 9 de gener de 1917, Guillem II, convençut per Hindenburg, Ludendorff i alguns oficials d’alt rang de la marina alemanya, la va reprendre. Aquest cop, però, prendrien mesures per evitar que els Estats Units trenquessin la seva neutralitat.

U-boote a Kiel

Submarins alemanys varats a Kiel a principis de la guerra

Distreure Washington amb Mèxic

La guerra submarina indiscriminada es posaria en marxa l’1 de febrer de 1917. En cas que els Estats Units se sentissin atacats, els alemanys van preveure distreure’ls amb el veí del sud, Mèxic. Per això, el ministre d’Afers Exteriors, Arthur Zimmermann, va enviar un telegrama xifrat a l’ambaixador a Mèxic, el comte Heinrich von Eckardt, prometent suport militar i econòmic i el retorn dels estats de Texas, Nou Mèxic i Arizona.

Mèxic havia perdut aquests territoris (a més de l’Alta Califòrnia) el 1848, després de dos anys de guerra contra els Estats Units. L’ambició expansionista de Washington va provocar el conflicte amb Mèxic quan Texas (independent de Mèxic des de 1836) va ser annexionada pels Estats Units el 1845. La guerra va concloure el 1848 amb el Tractat de Guadalupe-Hidalgo, pel qual Washington es va quedar amb el 55% del territori original mexicà.

Però el 1917, Mèxic tampoc no podia competir militarment contra els Estats Units. Feia nou anys que el país es dessagnava en una guerra civil. El president Venustiano Carranza va estudiar l’oferta alemanya, però va arribar a la conclusió que la nació no podria fer front al poder militar estatunidenc ni els alemanys podrien acomplir les seves promeses. La va refusar oficialment el 14 d’abril, quan els Estats Units ja havien entrat en guerra.

L’oferta alemanya estava inspirada en l’atac que el guerriller revolucionari Pancho Villa havia realitzat el 9 de març de 1916 a la vila texana de Columbus com a represàlia pel suport estatunidenc al govern constitucionalista de Carranza.

Lusitania

El transatlàntic Lusitània, enfonsat per sumbarins alemanys el 1915

Com a resposta, els nord-americans van enviar a Mèxic una força punitiva de 10.000 soldats comandats pel general John Pershing amb la intenció de capturar Villa. L’acció, que va finalitzar sense èxit el 7 de febrer de 1917, va provocar la retirada de l’ambaixador mexicà de Washington.

De Berlín a Washington via Londres

El telegrama no va poder ser enviat de forma directa perquè els anglesos havien tallat les línies telegràfiques transoceàniques alemanyes, i els Estats Units els havien clausurat la ràdio. Per tant, el missatge va ser enviat per dues línies telegràfiques diferents.

Arthur Zimmermann

Zimmermann, ministre d’Afers Exteriors alemany de novembre de 1916 a agost de 1917

Va ser lliurat a l’ambaixada nord-americana a Berlín, i d’aquí va viatjar a les neutrals Suècia i Dinamarca. Des d’aquests països va anar a parar a la línia transatlàntica que Wilson havia establert amb la intenció de rebre ofertes per aconseguir la pau, fins a l’ambaixada alemanya a Washington, des d’on el missatge havia d’anar finalment a l’ambaixada a Mèxic.

La línia transatlàntica, però, estava a Porthcumo, a Cornualla (el Regne Unit), on va ser interceptat per la intel·ligència naval britànica. El codi amb el que va ser enviat el document estava parcialment desxifrat, per la qual cosa el missatge va poder ser desvelat. Però Londres estava en un dilema: si feia públic el missatge, revelaria als alemanys que havien desxifrat el seu codi, i si ho comunicaven als Estats Units descobririen que espiaven un país neutral.

La solució es va trobar al país de destí. Un agent anglès va trobar una còpia del document a l’oficina telegràfica mexicana i el va lliurar a l’almirall William Hall, encarregat de la intel·ligència naval britànica. Aquest el va traslladar al seu ministre d’Afers Exteriors, Arthur Balfour, el qual el va enviar a l’ambaixador a Washington, Walter Page, qui el va presentar a Woodrow Wilson. El text va ser publicat per la premsa l’1 de març.

En un primer moment, la major part de l’opinió pública nord-americana es va mostrar escèptica amb la veracitat del document, ja que hi veien un possible muntatge anglès per fer-los entrar en la guerra. A més, el gruix dels immigrants alemanys de la costa Est va continuar mantenint la seva germanofília. Però tot va canviar quan el mateix Zimmermann va confirmar la veracitat del missatge a la premsa el 3 de maig i en un discurs el 29 de maig.

Conseqüències

La confessió del ministre d’Afers Exteriors alemany va fer canviar la visió de l’opinió pública dels nord-americans. Juntament amb la intensitat de la guerra submarina indiscriminada, va obligar Wilson a declarar la guerra a Alemanya el 2 d’abril, proposta aprovada pel Congrés quatre dies més tard. Les seves tropes i l’escorta de vaixells civils i mercants amb destructors britànics va minimitzar l’impacte de la guerra submarina i, a la llarga, la derrota de les Potències Centrals.

A causa del seu telegrama, Zimmermann va dimitir com a ministre d’Afers Exteriors el 6 d’agost. Catorze mesos més tard, Alemanya demanava als Estats Units que intercedissin per aconseguir la pau. A Mèxic, el refús a l’oferta alemanya va permetre a Carranza engegar el seu projecte de reordenació política i administrativa del país amb la redacció d’una nova Constitució i la pacificació del país.

Soldats alemanys

Soldats alemanys

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s