Crimea: el regal enverinat de Khrusxov a Ucraïna (1954)

El 19 de febrer de 1954, el Presídium del Sòviet Suprem de la Unió Soviètica va redactar un decret pel qual la província de Crimea, fins llavors unida a la República Soviètica de Rússia, passava a formar part de la República Soviètica d’Ucraïna. La cessió, oficialment un regal per commemorar els 300 anys de la unió dels dos països, va ser una idea unilateral del president Nikita Khrusxov. En aquell moment va ser una decisió que va passar pràcticament desapercebuda tant a la Unió Soviètica com a la resta del món, però que tindria perilloses repercussions en el futur.

Mapa d'Ucraïna i Crimea

Mapa de Crimea, unida a Ucraïna per l’istme de Perekop i separada de Rússia per l’estret de Kerch.

Un regal amb polèmica

El decret, publicat el 27 de febrer al diari oficial Pravda, apuntava que la cessió es tirava endavant “tenint en compte el caràcter integral de l’economia, la proximitat territorial i les relacions econòmiques entre la província de Crimea i la República d’Ucraïna”, però també va ser un regal de Khrusxov pels 300 anys del Tractat de Pereiàslav signat entre els cosacs i el tsar Aleix I el 16 de gener de 1654 i que va significar l’inici de la influència russa en terres ucraïneses. El Sòviet Suprem d’Ucraïna va acceptar el traspàs el 17 de juny de 1954.

Malgrat tot, la cessió no va estar mancada de polèmica, ja que, d’acord amb la Constitució Soviètica, les fronteres interiors no es podien modificar sense l’acord dels territoris afectats, cosa que hauria significat la convocatòria de referèndums tant a Crimea com a Rússia, i que mai no va passar. A més, el Presídium del Sòviet Suprem no tenia l’autoritat per fer el canvi, tot i que la Constitució es va modificar dies després que el decret fos publicat a Pravda.

Els testimonis de l’època asseguren que Khrusxov va informar de la seva decisió durant un àpat, on cap dels presents es va atrevir a replicar-li. La proposta es va aprovar en 15 minuts durant la reunió del Presídium celebrada el 25 de gener. A més, en la reunió que va redactar el decret el 19 de febrer no es comptava amb el quòrum necessari. Per aquest motiu, el gener de 1992 el Sòviet Suprem de Rússia va acusar Khrusxov de traïció i va declarar la transferència il·legítima.

L’amant d’Ucraïna

Nikita Khrusxov

Nikita Khrusxov durant l’època de president de la Unió Soviètica.

Nikita Khrusxov va néixer el 1894 en un poble rus proper a la frontera amb Ucraïna. De ben jove es va traslladar amb la seva família a la regió industrial i minera ucraïnesa del Donbàs, on va desenvolupar les primeres feines i on va tenir els primers contactes amb les idees bolxevics. La seva segona dona era filla d’uns camperols acomodats ucraïnesos. A poc a poc va anar escalant llocs dins l’estructura del Partit Comunista d’Ucraïna fins a ser-ne nomenat el líder per Stalin el 1937, tot iniciant una despietada purga interna.

Amb la invasió nazi va deixar Ucraïna i es va unir a l’Exèrcit Roig, amb el qual va participar a la famosa batalla d’Stalingrad. Va tornar a Ucraïna el 1943, després que els alemanys en fossin expulsats, i amb el càrrec de Primer Ministre de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna concedit per Stalin. El seu principal objectiu va ser el de la reconstrucció del país, però també el de completar la reforma agrària i la col·lectivització, i l’eliminació dels partisans independentistes.

El 1947 va deixar de ser president del Partit Comunista d’Ucraïna, però a finals d’aquell mateix any va recuperar el càrrec i va deixar el de Primer Ministre. Dos anys més tard va ser cridat a Moscou per a ser un dels assessor d’Stalin. El 1953, després de la mort d’Stalin, va arribar a ser el màxim dirigent de la Unió Soviètica, càrrec que va ser obligat a deixar el 1964 pels seus rivals dins del Partit Comunista.

El Tractat de Pereiàslav

La unió entre Ucraïna i Rússia es va començar a forjar al segle XVII, quan bona part de les terres que actualment conformen l’oest d’Ucraïna eren dominades per la Mancomunitat Polaco-Lituana, la qual també controlava Bielorússia, Letònia, Estònia i les províncies russes d’Smolensk i Kaliningrad. Els cosacs, un poble nòmada i d’origen eslau, es van revoltar contra els catòlics polacs i els seus servents jueus a partir de 1648 liderats per Bohdan Khmelnitski i van crear un Estat independent a l’est d’Ucraïna que es considera el precedent de l’actual Estat ucraïnès.

Monument a Bohdan

Monument al cabdill cosac Bohdan Khmelnitski a Kíev.

El 1654, els cosacs van buscar la protecció de Rússia, per la qual cosa van signar un tractar amb el tsar Aleix I. Es va iniciar així una guerra amb la Mancomunitat Polaco-Lituana que va finalitzar el 1667 amb importants guanys per a Rússia, ja que va recuperar Smolensk, Kíev i la part oriental d’Ucraïna. Per als cosacs, el Tractat de Pereiàslav havia estat només una aliança militar, però per als russos havia estat una forma de reunir sota un mateix govern els eslaus occidentals. A poc a poc, l’Estat cosac va ser desmantellat.

En canvi, Crimea no va ser mai d’Ucraïna. Des del 1441, a la península hi havia un Estat tàrtar, un poble d’origen turc i de religió musulmana, en guerra amb els cosacs. Des del 1475, el territori va ser compartit amb l’Imperi otomà fins que aquest va entrar en guerra amb el rus. El 1774, amb la victòria russa, els tàrtars van recuperar la independència fins que la tsarina Catalina II va annexionar la península a Rússia.

Amb la Revolució bolxevic, Crimea es va convertir en República Autònoma dins de la Unió Soviètica fins que Stalin va acusar els tàrtars de col·laborar amb els invasors nazis. Stalin els va deportar a l’Àsia central i va rebaixar l’estatus de la península a província. Quan Khrusxov va traspassar Crimea a Ucraïna, va establir un estatus especial per a la ciutat portuària de Sebastòpol, on la flota russa manté un port per controlar el mar Negre.

Conseqüències

Tot i els motius oficials, hi ha hagut historiadors que han assenyalat altres factors que haurien impulsat Khrusxov a regalar Crimea a Ucraïna. Un d’ells seria la forma de congraciar-se amb el país que va governar durant tants anys. Tot i que va ser el principal denunciant dels abusos d’Stalin, ell mateix va estar implicat en greus casos de repressió a Ucraïna. Un altre motiu seria el de guanyar-se el suport de l’elit ucraïnesa davant els seus rivals polítics en la lluita pel poder dins la Unió Soviètica.

Un altre motiu seria el d’assegurar-se una unió permanent d’Ucraïna (país amb un moviment independentista força important, especialment a les regions occidentals) amb Rússia. A la dècada dels 50 del segle XX, el 75% de la població de Crimea era russa (aproximadament un milió de persones), fet reforçat per les deportacions massives d’Stalin dels tàrtars i d’altres minories nacionals. Les estructures econòmiques de la península estaven tant orientades a Ucraïna com a Rússia, però les connexions culturals eren totalment russes.

Tot i les polèmiques sobre la validesa del traspàs, l’historiador Mark Kramer ha assegurat que el procés va ser totalment legal. “El sistema legal de la Unió Soviètica era una farsa, però la transferència es va fer seguint les normes en vigor del moment”. Kramer, a més, recorda que després del col·lapse del sistema comunista, Rússia va acceptar les fronteres d’Ucraïna en tres ocasions: el 1991, el 1994 i el 1997.

Fos com fos, la recent crisi a Ucraïna ha provocat el retorn de la península a Rússia després de celebrar-se un referèndum en el que la majoria de la població russa va acceptar tornar a les fronteres anteriors al 1954.

Manifestació prorussa a Simferopol

Manifestació prorussa a la ciutat ucraïnesa de Simferòpol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s