Catalunya i l’annexió a l’imperi napoleònic (1812-1814)

El 26 de gener de 1812, Napoleó va decretar l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès. En un escenari de guerra, els francesos van intentar establir una administració territorial i jurídica basada en els principis de la Revolució francesa, però que va topar amb la resistència de bona part de la població. El 28 de maig de 1814 l’exèrcit napoleònic abandonava Barcelona, i a Catalunya i a Espanya es restablia l’Absolutisme de mans de Ferran VII.

Context

Napoleó, quadre de J.L. David

Napoleó a cavall, quadre de Jacques-Louis David (1801)

El 1812 feia quatre anys que la guerra assolava Catalunya. El 13 de febrer de 1808, gairebé 5.500 soldats napoleònics, comandats pel general Guillaume Duhesme, van entrar a Barcelona com a aliats d’Espanya. Gràcies al Tractat de Fontainebleau del 27 d’octubre de 1807, les tropes franceses tenien permís per travessar Espanya per envair i repartir-se Portugal, aliada de la Gran Bretanya, tradicional enemiga de la França de Napoleó.

La majoria dels catalans veien amb recel els soldats provinents d’un país que consideraven perillós des de la Revolució de 1789 (i els seus valors d’igualtat, llibertat i fraternitat). Era una societat amb un fort arrelament de l’Església, i que havia observat amb horror la decapitació de reis i nobles al país veí. Per aquest motiu, el capità general de Catalunya, el comte de Santa Clara, va haver de prendre mesures per evitar aldarulls a la capital catalana.

L’aversió dels catalans cap als francesos (qualificats amb el malnom de gavatxos) venia de lluny, des de la pèrdua del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir pel Tractat dels Pirineus (1659), per la Guerra de Successió (1701-1714) on Catalunya es va posicionar contra els borbònics, i per la Guerra Gran (1793-1795), durant la qual els francesos van sospesar convertir Catalunya en un Estat independent.

Però la malfiança dels catalans (i de la resta d’espanyols) no era infundada. El 29 de febrer, els francesos van ocupar la Ciutadella, i el 10 de març, Montjuïc, les dues fortaleses de Barcelona. A l’abril, els napoleònics es feien pacíficament amb el castell de Sant Ferran, a Figueres. El mateix mes, Napoleó coronava rei d’Espanya el seu germà Josep després d’obligar a abdicar el legítim rei borbó Carles IV i el seu fill Ferran VII.

Comença la guerra

Ferran VII

Ferran VII amb uniforme de capità general, quadre de Vicente López Portaña (1814-1815)

La revolta popular va esclatar el 2 de maig a Madrid i es va estendre ràpidament per tota la península. Arreu es van crear grups armats i petits exèrcits. Havia començat la Guerra del Francès. El mateix mes naixia a Lleida la primera junta de corregiment, seguida de la de Girona, al mes següent. El 6 i el 14 de juny van tenir lloc les dues batalles del Bruc, finalitzades amb derrota francesa, trencant així el mite de la seva invencibilitat. Malgrat aquesta victòria, els francesos van avançar per tot el país.

El 18 de juny es va formar a Lleida la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, un organisme autònom amb capacitat per nomenar el capità general, imposar tributs i reclutar exèrcits. La Junta va assumir la sobirania en nom del poble, tot i que va reconèixer els papers de l’església i de la monarquia de Ferran VII. Tot i això, va ser l’inici del trencament amb l’Antic Règim.

Mentrestant, les batalles se succeïen al llarg de la península. Els espanyols van guanyar a Bailén, i els anglesos van expulsar els francesos de Portugal. A Catalunya, tropes del capità general de Catalunya, el marquès de Palacio (nomenat per la Junta Superior), posen setge a Barcelona el novembre. Però el mes següent, el setge és trencat pel general Saint-Cyr.

Els napoleònics, per la seva banda, van entrar a Valls (24 de febrer de 1809) i, l’endemà, a Reus. El 10 de desembre, després de vuit mesos de setge, va caure Girona a mans del mariscal Charles Pierre François Augereau, duc de Castiglione, qui va ser nomenat Governador General de Catalunya.

Guanyar-se els catalans

El mariscal Augereau va iniciar una política d’apropament als catalans per facilitar l’annexió que Napoleó ja havia planejat. Així, el duc de Castiglione va fer cooficial el català i la senyera, a més d’iniciar una ferotge lluita contra la corrupció de l’anterior administració francesa i una ambiciosa reforma fiscal. També es va envoltar de nobles catalans afrancesats.

El 8 de febrer de 1810, l’emperador francès va decretar els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, tot convertint aquests territoris en una annex a l’Imperi sota control militar. El mariscal Augereau va incrementar els gestos d’aproximació als catalans, com decretar una amnistia per als exiliats per causes polítiques o suprimir impostos extraordinaris.

Timbaler Bruc

Monument al timbaler del Bruc

També va dividir el territori en quatre departaments, amb capitals a Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell. Tot i mantenir el català com a llengua cooficial (juntament amb el francès), la guerra continuava i, a l’abril, va caure Lleida.

Al maig, el duc de Castiglione va ser substituït pel mariscal Étienne-Jacques-Joseph Macdonald, qui va continuar amb la mateixa política d’aproximació que Augereau. A finals d’aquell any, la Junta Superior va enviar diputats a les Corts de Cadis per defensar els drets i les institucions dels catalans anteriors al Decret de Nova Planta (1715).

Però la guerra no s’aturava, i el 1811 van caure Tortosa (2 de gener), Tarragona (juny) i Montserrat (juliol). Gairebé totes les viles i ciutats del país eren franceses. El camp, molt més difícil de dominar, encara era lliure. El gener de 1812 capitulava Altafulla i comença una nova estratègia de guerra de guerrilles.

Catalunya, apèndix francès

Augereau

Retrat de Pierre François Charles Augereau

Amb el decret d’annexió del 26 de gener del 1812, els francesos van dibuixar a Catalunya una divisió territorial en quatre departaments amb una prefectura i dues subprefectures. Cada departament estava dirigit per un intendent i quatre prefectes. Els departaments eren els de Ter (amb la prefectura a Girona i les subprefectures a Vic i Figueres); Montserrat (Barcelona, Manresa i Vilagranca del Penedès); Boques de l’Ebre (Lleida, Cervera, Tortosa i Tarragona), i Segre (Puigcerdà, Talarn i Solsona). A més, la Vall d’Aran va ser annexionada al departament francès de l’Alta Garona, i Andorra, al departament del Segre. Les zones aragoneses de Mequinensa, Fraga, Favara i Nonasp es van unir a les Boques de l’Ebre.

A banda de Catalunya, Napoleó també va integrar a l’Imperi francès Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, Suïssa, Itàlia i diversos Estats alemanys. Barcelona, amb una població d’uns 150.000 habitants, es va convertir en la tercera ciutat de l’Imperi, només per darrere de la mateixa París i d’Amsterdam.

Els francesos, que van respectar la llengua i els costums catalans, van intentar establir una administració moderna, especialment en temes d’higiene i infraestructures. Van abolir la borbònica Universitat de Cervera i van restablir-ne la de Barcelona. També van augmentar l’enllumenat públic (cosa que va millorar la seguretat per la nit), i van evitar aplicar el Codi Civil Francès o Codi Napoleònic, mantenint les lleis i costums jurídics catalans.

Departaments-1812

Departaments catalans de 1812 a 1813. FONT: blogs.sapiens.cat

No obstant això, els esforços van ser inútils a causa del dèbil control sobre bona part del territori català i per la inestabilitat que provocaven els combats. Els catalans continuaven amb la seva hostilitat cap als francesos forjada per les contínues guerres dels dos segles anteriors. La guerra actual, a més, havia provocat una greu crisi en el comerç (especialment al marítim) i a les collites, cosa que va portar la fam. Per acabar-ho d’adobar, els problemes de Napoleó a Rússia, on estaven perdent la guerra, va fer témer els catalans que els reclutarien tal com els francesos havien fet amb italians, alemanys i polonesos per envair Catalunya i la resta de la península ibèrica.

El final de l’ocupació

El 7 de març de 1813, els francesos redueixen els departaments en dos: Boques de l’Ebre-Montserrat, amb la prefectura a Barcelona, i Segre-Ter, amb la prefectura a Girona. Però el final de la guerra s’acostava. Els desastres napoleònics a Rússia van ser el principi del final de l’ocupació francesa de Catalunya. La derrota a Leipzig (Estat alemany de Saxònia) l’octubre de 1813 davant una coalició d’Estats europeus es va convertir en la confirmació que els exèrcits francesos ja no tenien la força d’abans.

A Catalunya, la situació dels francesos ja era d’extrema debilitat. El 29 de juliol, Tarragona ja havia estat alliberada. A començaments de 1814, la situació per a Napoleó arreu d’Europa ja era desesperada. Al febrer va retornar la sobirania d’Espanya a Ferran VII pel Tractat de Valençay. El 10 de març els francesos van suprimir els departaments catalans i, el dia 28 d’aquell mateix mes, van abandonar Barcelona de nit. Dos dies més tard, les tropes de la Sisena Coalició, les victorioses de Leipzig, van ocupar París, facilitant el retorn del rei Lluís XVIII. Napoleó va abdicar a l’abril.

Aquell mateix mes se signava un nou Tractat de Fontainebleau pel qual es forçava l’exili de Napoleó a l’illa d’Elba, al Mediterrani. A Espanya, Ferran VII havia retornat el 22 de març travessant la frontera per la Jonquera. Va ser aclamat per tots els llocs per on va passar i va restablir l’Absolutisme tot abolint la Constitució sorgida de les Corts de Cadis. Però la llavor de la Revolució francesa ja havia germinat. La monarquia absolutista tenia els dies (o els anys) comptats.

Tractat Fontainebleau

Napoléo signa la seva abdicació a Fontainebleau. Quadre de François Bouchot, 1843

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s