La batalla del pont Milvi i la consolidació del Cristianisme (312)

El 28 d’octubre del 312, dos exèrcits romans es van enfrontar al nord de la ciutat, davant el riu Tiber, a tocar del pont Milvi. Les tropes defensores, comandades per l’emperador Maxenci, van ser derrotades estrepitosament per les invasores, dirigides pel també emperador Constantí. En els escuts i els estendards dels seus homes lluïa el crismó, el monograma de Crist. La batalla va ser el principi del Cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà.

1024px-Ponte_Milvio-side_view-antmoose

El pont Milvi, força remodelat, en l’actualitat.

Context

A principis del segle IV, el Cristianisme era un fenomen a l’alça tot i les persecucions organitzades pels successius emperadors. L’historiador britànic Simon Baker estima que, per aquella data, un 10% del món romà professava el Cristianisme, tant esclaus com patricis (Roma, auge y caída de un imperio, 2007). En vint anys, la situació canviaria totalment gràcies a Constantí, “el primer emperador cristià i el primer que va donar suport públicament a l’Església”, escriu Baker.

El Cristianisme havia anat guanyant adeptes en un Imperi romà en crisi des del segle III. En 50 anys (del 235 al 285) hi va haver una vintena d’emperadors, i els rius Danubi i Rin (les fronteres septentrionals) eren constantment travessades per pobles germànics. Durant una quinzena d’anys les províncies de Britània, Hispània i la Gàl·lia es van independitzar de Roma, i les legions es van veure obligades a abandonar la Dàcia (l’actual Romania).

L’emperador Aurelià (270-275) va aconseguir redreçar la situació tot expulsant els pobles germànics rere els rius fronterers, recuperant les províncies díscoles i sufocant la rebel·lió de la ciutat síria semi-independent de Palmira. Però l’ambient de crisi i inseguretat persistia, per la qual cosa Aurelià també va ordenar envoltar Roma d’una poderosa muralla.

Invasions_of_the_Roman_Empire_1

Mapa de les invasions bàrbares.

La tetrarquia de Dioclecià

Però l’intent més seriós de reforma de l’Imperi per superar les crisis no va arribar fins el 285 amb l’emperador Dioclecià. Aquest soldat forjat en els camps de batalla va reforçar les fronteres amb noves i millors equipades legions, va posar ordre a l’economia romana i va reorganitzar les províncies en territoris més petits per millorar-ne l’administració, entre d’altres mesures. Però la principal reforma va ser l’anomenada tetrarquia, creada el 293.

Dioclecià va dividir l’Imperi en dues parts, l’Occidental i l’Oriental. Cadascuna seria governada per dos Augustos ajudats per dos Cèsars. A més, cadascun d’aquests càrrecs governaria en una ciutat de l’Imperi. Així, el mateix Dioclecià es va nomenar August d’Orient tot governant des de Nicomèdia (l’actual Izmit turca). L’August d’Occident va ser Maximià, amb seu a Sirmium (l’actual Sremska Mitrovica sèrbia). Pel que fa als Cèsars, Galeri governaria a l’Orient des de Tessalònica (Grècia), mentre que Constanci ho faria a l’Occident des de Tréveris (Alemanya).

A banda de les reformes, Dioclecià es va llançar també a una crua i implacable persecució de cristians. Entre el 299 i el 305, al llarg de tot l’Imperi es van realitzar purgues dins l’exèrcit, es van destruir esglésies, es van cremar textos sagrats, es van expulsar els cristians dels seus càrrecs públics i hi va haver execucions. La situació contrastava amb la tolerància religiosa romana, civilització que havia acollit i assimilat altres déus estrangers, des d’egipcis (Isis) fins a orientals (Mitra).

L’historiador Simon Baker apunta, però, que “els romans detestaven el Cristianisme perquè pensaven que adorar un sol déu era perillosament exclusivista. Era un refús a tot allò que significava ser romà. En negar-se a adorar als déus romans, els cristians repudiaven la raça i l’ordre romà”. A més, “la lleialtat al déu cristià posava en perill la seguretat de l’Imperi” aconseguida amb tant d’esforç.

La segona tetrarquia

320px-0_Constantinus_I_-_Palazzo_dei_Conservatori_(2)

Bust de Constantí.

El 305, l’any final de la persecució als cristians, Dioclecià i Maximià van renunciar al govern com a Augustos creient que ja havien posat ordre a l’Imperi. Van ser substituïts pels seus Cèsars, Galeri i Constanci, respectivament. En aquests càrrecs van ser nomenats Maximí Daia i Sever. Però l’any següent, Constanci va morir a Eboracum (l’actual York anglesa) durant la guerra contra els pictes. L’exèrcit va aclamar el seu fill, el popular Constantí, com a nou August d’Occident.

Galeri, l’August d’Orient, va acceptar Constantí però com a Cèsar. Com a August va nomenar Sever, Cèsar del finat Constanci. Però el 306, l’antic August d’Occident, Maximià, va deixar el seu retir i, juntament amb el seu fill Maxenci, es va alçar contra Sever. La rebel·lió va finalitzar amb Maxenci com a August de Roma, Itàlia, Còrsega, Sardenya, Sicília i el nord d’Àfrica.

Tot i que Constantí va donar suport a la rebel·lió (a través del seu casament amb Fausta, germana de Maxenci) després el va declarar usurpador a ell i al seu pare tot iniciant una guerra civil. Primer va vèncer Maximià, el qual es va acabar suïcidant. Sis anys més tard es va decidir a atacar Roma, ciutat on governava Maxenci. La seva intenció era la de convertir-se en l’únic governant de l’Occident romà.

Roma recupera l’esplendor

Durant els sis anys de govern de Maxenci, l’autoproclamat August va retornar la dignitat a una ciutat que se sentia abandonada pels emperadors. Però Maxenci va iniciar un pla de millora urbana que va obligar a augmentar la pressió fiscal, diners que també servien per potenciar l’exèrcit. El descontentament social va aflorar, i la repressió va ser l’únic instrument que l’August va trobar per dominar la ciutat.

La situació va empitjorar el 309, quan el governador d’Àfrica, Domici Alexandre (nomenat per Maxenci) es va aixecar en armes i es va proclamar emperador. A Roma va deixar d’arribar el cereal africà (i de Sardenya, que també dominava) i la gana va començar a fer estralls a la ciutat. Maxenci hi va enviar un exèrcit que va vèncer i executar Domici Alexandre el 311 a Cartago (que comptava amb el suport de Constantí des de l’any anterior).

640px-2009-04-13_ConstantineTheGreat_York

Estàtua de Constantí a York, ciutat on va ser aclamat August d’Occident.

La primavera del 312, Constantí va entrar a Itàlia i es va plantar a l’octubre a una quinzena de quilòmetres al nord de Roma, després de derrotar els destacaments militars de Maxenci. La seva intenció era la d’establir un setge, però Maxenci va decidir plantar-li batalla per mantenir-lo allunyat de Roma, ja que temia que els senadors i els ciutadans lliuressin la ciutat a l’invasor a causa del malestar que havien provocat la pressió fiscal, la repressió i la gana.

Maxenci va decidir destruir part del pont Milvi per evitar que les tropes de Constantí el travessessin. No obstant això, en va fer construir un altre de fusta que podria fer servir com a retirada si les coses sortien malament. El pont podria ser esfondrat a voluntat, de forma que els soldats enemics quedarien a l’altra riba del Tiber, o bé caurien a l’aigua i s’ofegarien. La data prevista per a la batalla era el 28 d’octubre, sisè aniversari de la coronació de Maxenci.

Dream_of_Constantine_Milvius_BnF_MS_Gr510_fol440

La visió de Constantí en una il·lustració medieval.

La visió de Constantí

El bisbe i historiador del Cristianisme primitiu, Eusebi de Cesarea, va relatar en la Vida de Constantí com l’emperador va tenir una visió un migdia abans de la batalla. Mentre cavalcava, Constantí hauria vist al cel una creu sobre una llum cegadora i la inscripció en grec Amb aquest signe venceràs.

Constantí va comentar el fet al cercle de cristians que tenia com a assessors. Aquests van interpretar la visió com l’elecció feta per Déu per ser el vencedor de la batalla. I és que Constantí sempre va ser més tolerant amb els cristians que els anteriors emperadors. Oficialment no era cristià, però el 306 va anul·lar a Britània i la Gàl·lia el decret de Dioclecià pel qual s’instava a la destrucció d’esglésies. A més, va atorgar als cristians la llibertat de culte.

Convençut pels seus amics cristians que havia estat elegit per Déu com a vencedor, Constantí va obligar els seus soldats a pintar sobre els escuts i els estendards les lletres gregues khi i ro superposades, les dues primeres lletres de Crist en grec. És el que des de llavors s’anomena crismó, el monograma de Crist.

Un pont inestable

Raphael-Constantine_at_Milvian_Bridge

Pintura que representa la batalla del pont Milvi.

El 28 d’octubre del 312, Maxenci, confiat en la seva victòria, va creuar el Tiber amb uns 70.000 homes d’infanteria i uns 100.000 de cavalleria. Al davant, els soldats de Constantí no passaven dels 40.000 d’infanteria i dels 45.000 de cavalleria. Malgrat tot, l’esplanada on va tenir lloc l’enfrontament va afavorir els invasors, la cavalleria dels quals va envoltar els homes de Maxenci i van ser massacrats per la infanteria.

Els defensors de Roma, atrapats entre els enemics i el riu, no van trigar en retirar-se, entre ells el propi Maxenci. Però el pont de fusta que havia de facilitar aquest moviment tàctic i continuar la lluita rere els murs de la ciutat va fallar. El pont no va resistir el pes de tots els soldats i es va enfonsar. Milers d’homes van morir ofegats, fins i tot l’autoproclamat August de Roma. Constantí va entrar a la ciutat amb el cap del seu enemic com a trofeu.

En les posteriors celebracions de la victòria, Constantí no va participar en actes pagans. Però va saber-se guanyar la complicitat dels senadors restablint les seves funcions de govern. Constantí va esdevenir per fi l’únic governador de l’Imperi d’Occident, tot mantenint al seu entorn el grup de cristians que l’acompanyaven des de la seva època de Cèsar. El seu nou objectiu, però, era el de fer-se amb la part Oriental.

L’Edicte de Milà

Per aconseguir-ho, el 313 Constantí va casar a Milà la seva germana, la cristiana Constança, amb el Cèsar d’Orient, Licini. Així es va formar una aliança que pretenia expulsar Maximí Daia com a August d’Orient (Galeri havia mort el 311) i crear una diarquia. Una de les condicions de Constantí a Licini va ser la de practicar una política de tolerància religiosa, també amb els cristians. Així va néixer el que es coneix com a Edicte de Milà.

Però abans de culminar els pactes de Milà, Maximí Daia va atacar els territoris de Licini. Aquest va vèncer l’August d’Orient el 30 d’abril de 313 a Adrianòpolis (l’actual Edirne turca). Licini es va convertir així en amo i senyor de l’Orient romà, una zona que concentrava la major part de població cristiana de l’Imperi. Una població que adorava Constantí pels seus gestos a favor del Cristianisme.

El ressentiment de Licini cap al seu cunyat (alimentat per diverses intrigues de palau que van fer témer Licini que Constantí volia tenir sota el seu control tot l’Imperi) va cristal·litzar el 316 amb un intent d’assassinat que va ser descobert a temps. Així va començar una guerra que es va allargar entre el 316 i el 324 amb diversos períodes de pau.

El conflicte va finalitzar el 18 de setembre del 324 després de la batalla de Crisòpolis (avui un barri d’Istambul), en la què Licini va fugir i es va refugiar al seu temple de Nicomèdia. La seva dona i germana de Constantí, Constança, va negociar la seva rendició. Va aconseguir que la seva família fos desterrada a Tessalònica. Tot i això, un any després va ser mort, juntament amb el seu fill, per un destacament de soldats imperials.

El benefactor dels cristians

Un cop proclamat derrotat Licini, Constantí va emetre una sèrie d’edictes en els que restablia la dignitat i la llibertat als cristians d’Orient. El Cristianisme ja s’havia convertit en religió oficial de l’Imperi, tot i que es tolerava el paganisme. Constantí va fer donacions per a la construcció d’esglésies, com la basílica de Sant Pere (el 324), i va intervenir activament en la definició de criteris religiosos, com la declaració dels diumenges com a dia de descans (el 321).

El 325 va convocar el Concili de Nicea per debatre sobre l’arrianisme, una discussió dogmàtica que trasbalsava l’església d’Orient. Constantí també hi va participar activament, igual com el 313 havia fet amb la disputa donatista sorgida a la comunitat cristiana del nord d’Àfrica entre dos bisbes rivals. El 324 va fundar sobre les ruïnes de Bizanci una nova Roma: Constantinoble.

Constantí va morir el 22 de maig del 337 a Nicomèdia. Poc temps abans s’havia batejat. El Cristianisme va continuar sent oficial amb la resta d’emperadors que el van seguir (excepte entre el 360 i el 363, durant el mandat de Julià l’Apòstata). A finals del segle IV, a Roma hi havia unes 25 esglésies. La religió de Crist dominava tot el Mediterrani gràcies a una batalla sobre un pont de fusta.

nicea

Constantí presideix el Concili de Nicea.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s