La pesta de Ciprià i l’auge del Cristianisme (segle III)

A la segona meitat del segle III, l’imperi romà va patir una de les epidèmies més greus de l’Antiguitat. La coneguda com a pesta de Ciprià va causar entre tres i cinc milions de morts en una vintena d’anys i podria haver contribuït de forma decisiva al triomf del Cristianisme per sobre del paganisme i de les altres religions provinents d’Orient, com la de Mitra o la d’Isis. La caritat i la solidaritat dels seguidors de Jesús podrien haver estat clau en aquesta victòria.

Ossos

Restes trobades a Egipte el 2014 de possibles víctimes de la pesta de Ciprià.

La infecció (s’ha especulat que podria ser algun tipus de verola, xarampió o tifus) va sorgir cap al 250 a Etiòpia i es va estendre ràpidament per Egipte, el nord d’Àfrica i les províncies romanes de l’Est, fins arribar a la mateixa capital de l’imperi. Es calcula que en aquesta ciutat podrien haver arribat a morir 5.000 persones al dia en la fase aguda de la pandèmia, que va durar aproximadament fins el 270. Una de les primeres víctimes va ser l’efímer emperador Hostilià, mort el 251.

La malaltia tenia fases d’expansió i de recessió. Segons alguns fonts de l’època, els brots sorgien cap a la tardor i duraven fins a la primavera. Els contagis es produïen pel contacte amb els infectats o amb les seves pertinences. Ciprià, bisbe de Cartago, va descriure a De mortalitate els símptomes dels afectats: “Els intestins es mouen amb vòmits continus; els ulls cremen amb sang infectada; en alguns casos, els peus o algunes parts de les extremitats han de ser amputades a causa del contagi de la infecció”.

Els darrers dies del món

Ciprià també va apuntar que, en ocasions, la malaltia podia provocar ceguesa i sordera. Per tots aquests símptomes i per la virulència de l’epidèmia, el bisbe de Cartago va assegurar que s’estaven vivint els darrers dies del món, tal com apunta l’Apocalipsi, l’últim llibre de la Bíblia. Una tesi a la qual es van sumar la major part d’autoritats cristianes del nord d’Àfrica, com el bisbe d’Alexandria, Dionís, on l’epidèmia va matar dos terços de la població.

Ciprià

Icona de Sant Ciprià.

El sociòleg nord-americà Rodney Stark va escriure a L’auge del Cristianisme (1996) que aquesta epidèmia va ser un dels factors decisius en la imposició del Cristianisme per sobre de la religió oficial de l’imperi i dels cultes provinents d’Orient. Segons Stark, les atencions sanitàries que els cristians van oferir als malalts haurien assegurat la supervivència de la comunitat per sobre davant de la dels pagans, els quals abandonaven els infectats a la seva sort.

Stark apunta en el seu llibre que els cristians també tenien cura dels pagans, cosa que hauria augmentat la probabilitat de conversió d’aquests al culte de Jesús. El sociòleg nord-americà afegeix que les conversions dels pagans també s’incrementarien pel trencament de les relacions personals d’aquests a causa de les morts provocades per l’epidèmia, i que el sentiment de patiment i promesa d’una vida posterior a la mort que oferien els cristians eren ben rebuts en temps de dificultats.

En aquest sentit, el bisbe d’Alexandria, Dionís, va escriure que la plaga era una alegria per als cristians, perquè els pagans no podien explicar-la. Els cristians, en canvi, estaven més disposats a la mort i al martiri. L’entrega dels cristians cap als malalts contrastava amb l’abandonament absolut que els pagans, fins i tot els metges, feien dels infectats. Així va passar en l’anterior gran epidèmia de l’imperi romà, la pesta antonina, sorgida entre el 164 i el 180, aproximadament.

La pesta antonina o de Galè

La també anomenada plaga de Galè va ser portada a Roma pels legionaris que tornaven de lluitar a Síria. L’emperador Marc Aureli va morir d’aquesta malaltia el 180 a Vindona (actual Viena). Galè, metge de la cort imperial, va descriure els símptomes de la infecció: febre alta, inflamació de boca i coll, molta set i diarrea; també es produïen erupcions a la pell, sovint amb pústules. S’especula que es podria haver tractat d’algun tipus de verola i que hauria matat uns cinc milions de persones a tot l’imperi.

Davant la virulència de la infecció, Galè va fugir a Pèrgam (la seva ciutat natal, a l’actual Turquia) entre el 166 i el 169. Va haver de tornar a Roma reclamat per l’emperador Còmmode, fill de Marc Aureli. Un segle més tard, a Cartago, Ciprià va organitzar la comunitat cristiana davant l’atac dels lladres que assaltaven les cases i els magatzems abandonats. El bisbe va escriure: “Els que estan bé cuiden els malalts, els parents atenen amorosament els seus familiars com ho haurien de fer, els amos mostren compassió pels seus esclaus malalts, els metges no abandonen els afligits… Estem aprenent a no témer a la mort”.

Galeno

Galè, metge grec i un dels pares de la medicina a l’Antiguitat.

El seu homòleg a Alexandria, Dionís, va escriure al seu torn: “La majoria dels nostres germans cristians van mostrar unanimitat i una lleialtat sense límits, sense escatimar i pensant només en els altres. Sense témer el perill, es van fer càrrec dels malalts, atenent totes les seves necessitats i servint a Crist, i amb ells van partir d’aquesta vida serenament feliços, perquè es van veure infectats per altres de la malaltia. Els millors dels nostres germans van perdre la vida d’aquesta manera, un cert nombre de preveres, diaques i laics van arribar a la conclusió que la mort d’aquesta manera, com a resultat d’una gran pietat i d’una fe forta, sembla en tot similar al martiri”.

Ambdues pestes, la de Galè o antonina i la de Ciprià, van ser mortíferes a la capital, Roma, tot i el bon sistema de salut pública que hi havia, bastant avançat, amb aigua corrent i clavegueram. Els aqüeductes subministraven uns mil milions de litres d’aigua al dia, la meitat dels quals es destinaven als banys públics. Hi havia funcionaris especialitzats en higiene, i estaven prohibits els enterraments dins la ciutat, per la qual cosa es realitzaven cremacions.

Aquestes mesures, però, no eren tan efectives en d’altres ciutats de l’imperi, les quals es van veure envaïdes per gent que fugia atemorida dels efectes de l’epidèmia al món rural. D’aquesta manera, les infeccions es van estendre a les grans urbs, a més de deixar abandonats els camps de conreu. Aquesta situació encara va agreujar més la profunda crisi política, econòmica i social en la que estava immers l’imperi romà des de començaments del segle III.

Anarquia militar i invasions bàrberes

La crisi es va iniciar el 235 amb la mort de l’emperador Alexandre Sever, la qual va donar pas a una inestabilitat en el poder a causa de les lluites entre diversos generals. En 50 anys, Roma va tenir 25 emperadors, i només un d’ells va morir per causes naturals. L’anarquia va provocar també el desmembrament de l’imperi i va facilitar la invasió dels pobles bàrbars, els quals pressionaven les fronteres septentrionals des dels inicis del segle.

La situació de caos va començar a ser redreçada el 268, quan va ser nomenat emperador Claudi II Gòtic, el qual va expulsar els alamans aquell mateix any a la batalla del llac Benacus (nord d’Itàlia), i els gots l’any següent a la batalla de Naissus (a l’actual Sèrbia). També va recuperar Hispània, territori que s’havia independitzat des de feia 15 anys juntament amb la Gàl·lia i Britània. Claudi II Gòtic va morir el 270 precisament per la pesta de Ciprià.

peste-antonina

Gravat sobre la pesta antonina, anomenada així per la nissaga d’emperadors que llavors governava Roma.

Va ser substituït per Aurelià, qui va acabar d’unificar l’imperi amb la recuperació de la Gàl·lia i Britània (el 274), i del regne de Palmira, a l’Orient (el 273), que abastava Egipte, Síria i altres territoris d’Àsia Menor. Tot i que va també va aconseguir refusar els alamans i els gots, Aurelià va reforçar Roma amb noves muralles i va decidir abandonar la Dàcia (les actuals Romania i Moldàvia) per la forta pressió dels pobles bàrbars.

Tradicionalment, es dóna per acabada la crisi el 274, tot i que les contínues guerres i l’epidèmia havien deixat l’imperi econòmicament arruïnat. La situació era encara més difícil per als cristians a causa de les persecucions. Una de les més importants va tenir lloc entre el 250 i el 251 sota l’emperador Deci, qui va emetre un edicte pel qual tothom li havia d’oferir un sacrifici en el seu honor.

Les persecucions de Deci i Valeri

L’acte s’havia de portar a terme davant la presència d’un oficial per obtenir així un certificat. Molts cristians, ja llavors estesos tant entre les classes populars com entre les benestants i que havien aconseguit convertir un nombre important tant de la comunitat jueva com de gentils, es van negar a realitzar aquest sacrifici, per la qual cosa van ser executats.

martiri cipria

Execució de Ciprià.

Les persecucions es van reprendre entre el 256 i el 259 sota el govern de Valeri. Va ser en aquestes persecucions que Ciprià va ser martiritzat, el 258, a Cartago. Precisament els màrtirs i la seva forma d’afrontar la mort també haurien contribuït a guanyar adeptes per al Cristianisme, segons el sociòleg Rodney Stark. Junt amb la seva capacitat caritativa, mostrarien que estaven més ben equipats social, econòmica i moralment que el paganisme o altres religions per sobreviure en els temps durs del final de l’imperi.

Segons Stark, “els valors cristians d’amor i caritat des dels seus inicis es van traduir en normes de servei social i solidaritat comunitària. A l’hora dels desastres, els cristians els enfrontaven millor, amb el resultat conseqüent de taxes de supervivència molt més elevades. Això significava que després de cada epidèmia, els cristians constituïen cada cop un major percentatge de la població, fins i tot sense noves conversions”.

El sociòleg nord-americà afegeix: “En certa mesura, el paganisme es va enfonsar, o almenys va ser delmat durant les epidèmies, víctima de la seva incapacitat relativa de confrontar social o espiritualment aquestes crisis, incapacitat que sobtadament va quedar de manifest davant l’exemple que donava el seu estrany rival”.

Altres epidèmies a l’Antiguitat

Però les pestes antonina i de Ciprià no van ser les úniques epidèmies de l’Antiguitat. Abans, entre el 430 i el 429 abans de Crist, Atenes va patir una greu infecció que va acabar amb dos terços de la població de la ciutat-estat. Roma va ser afectada el 480 i el 467, ja amb un imperi en plena disgregació. Però la més greu va ser la pesta de Justinià, la qual va afectar l’imperi bizantí entre el 541 i el 542 i que es va estendre per Àfrica, Àsia Menor i Europa Oriental acabant amb el 40% de la població.

peste_grecia

Pesta d’Atenes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s