Napoleó i el desastre del riu Berézina (1812)

Del 26 al 29 de novembre de 1812, miler de persones que formaven part de l’exèrcit en retirada que Napoleó Bonaparte va conduir a Rússia van morir intentant creuar el riu Berézina. Afamats, congelats pel rigor de l’hivern, i assetjats pels homes del tsar Alexandre I, els francesos van patir un elevat nombre de baixes en una campanya que va significar el declivi del geni militar de Napoleó. Dos anys després, l’emperador perdria a Waterloo (Bèlgica) la seva darrera esperança de dominar Europa.

berezina

Quadre que representa el pas de les tropes napoleòniques sobre els ponts construïts al Berézina.

Context

A inicis de la primera dècada del segle XIX, Napoleó Bonaparte tenia Europa als seus peus. Des de la seva arribada al govern de França a finals de 1799 (mitjançant un cop d’Estat), va anar forjant un imperi a base de victòries militars i aliances. De fet, el 1808 es va coronar com a emperador. El 1812 controlava França (que ocupava altres territoris com les actuals Holanda o Bèlgica, parts d’Alemanya i Itàlia, i la costa dàlmata), a més de dominar països satèl·lits com Espanya, la Confederació del Rin (l’antic Sacre Imperi Romanogermànic), els regnes d’Itàlia i Nàpols i el Gran Ducat de Varsòvia.

La resta de països europeus (a excepció de la Gran Bretanya, Portugal i els regnes de Sardenya i Sicília) n’eren aliats, inclosa Rússia. El 7 de juliol de 1807, Napoleó i el tsar Alexandre I van signar el Tractat de Tilsit, pel qual es prohibia a Rússia qualsevol tracte comercial amb la Gran Bretanya, l’eterna enemiga de Napoleó i contra qui havia establert un bloqueig comercial per part dels aliats de França. Però aquest bloqueig perjudicava enormement l’economia russa, ja de per si molt feble, per la qual cosa el tsar va trencar el bloqueig el 1810.

A més, els russos desconfiaven dels moviments francesos al territori satèl·lit del Gran Ducat de Varsòvia, a tocar de Rússia, perquè temien que els prenguessin la porció russa de Polònia. El mateix any 1810, tots dos països van enviar tropes a la frontera. El recel rus va créixer quan el mateix any Napoleó va designar el mariscal Jean-Baptiste Bernadotte com a rei de Suècia (llavors en guerra amb Rússia) i també es va annexionar les costes alemanyes de la mar del Nord, cosa que posava en mans franceses el control de la mar Bàltica, en perjudici dels interessos comercials russos.

Els contactes entre Napoleó i els turcs otomans (també en conflicte amb Rússia per disputes territorials) i el matrimoni de l’emperador francès amb Maria Lluïsa d’Àustria, filla de l’emperador Francesc I (casament que va fer canviar de bàndol l’Imperi austríac, un altre dels territoris tradicionalment hostils a Napoleó i fronterer amb Rússia), van fer augmentar la tensió encara més entre els dos països. El 1811, la guerra era ja inevitable. De fet, aquell any, Rússia ja disposava d’un pla per envair Varsòvia i Gdansk.

664px-Europe_en_1811

24 de juny: comença la invasió

Però el primer pas el va donar Napoleó. El 24 de juny de 1812, un exèrcit multinacional (més de 700.000 homes provinents de 25 països) van travessar el riu Neman (actualment a Lituània, però llavors frontera del Gran Ducat de Varsòvia) i van entrar a Rússia. La intenció de Napoleó era la d’aconseguir una victòria ràpida sobre Moscou (la capital tradicional de Rússia). Els militars del tsar, per contra, no arribaven a 500.000. No obstant això, a mesura que avançava la guerra, les forces russes van augmentar gràcies a les paus firmades amb Suècia i els turcs otomans, a més de la mobilització dels cosacs.

L’exèrcit francès, amb Napoleó al capdavant, va avançar per la Polònia russa sense trobar gaire resistència, ja que els russos no tenien temps ni recursos per organitzar una força defensiva, i un combat a camp obert seria molt perjudicial per als homes del tsar. Tot i això, l’exèrcit de Napoleó va anar perdent efectius a causa de les malalties i les desercions. La primera batalla important es va produir el 7 de setembre a Borodinó, a 110 quilòmetres de Moscou. Els francesos van derrotar els russos però sense destruir el seu exèrcit. El camí cap a Moscou, però, ja era totalment expedit.

Quan Napoleó va arribar a la ciutat, el 15 de setembre, la va trobar cremada pels mateixos russos, buida de gent i sense recursos perquè les seves tropes s’alimentessin. Prop del 60% de les cases van cremar en un gran incendi que només es va apagar amb les primers pluges de la tardor. Napoleó, refugiat al Kremlin, va esperar en va la rendició d’Alexandre I, el qual havia fugit a Sant Petersburg, la capital russa d’aleshores. Als voltants de la ciutat, els homes del tsar havien aconseguit aplegar prop de 100.000 soldats a les ordres del mariscal de camp Mikhaïl Kutúzov, els quals es preparaven per assaltar els francesos.

Només una petita guarnició de soldats francesos va entrar a Moscou. La resta va haver d’acampar fora de la ciutat, on va ser presa fàcil per a l’assot dels russos, especialment dels cosacs. Les contínues baixes, la manca d’aliments i refugi i, sobretot, la manca de resposta d’Alexandre I als requeriments de Napoleó per rendir-se van fer decidir l’emperador per la retirada, la qual va començar el 19 d’octubre. La intenció de Napoleó era la de dirigir-se al sud, a la recerca de camps on alimentar els seus homes. Però els russos li ho va impedir.

Retirada

Retirada dels napoleònics de Rússia.

Tornada pel mateix camí, perseguits per les bales i el fred

Fustigats constantment pels cosacs, Kutúzov va obligar els francesos a tornar pel mateix camí per on havien vingut, uns territoris ja eren erms pel seu pas. Sense aliments per a tothom i amb l’hivern a les portes, la retirada es va convertir en un infern. Els atacs russos, el fred cada cop més intens i les contínues desercions dels soldats que no eren francesos van anar minvant un exèrcit que no estava gens preparat per a l’hivern, ja que Napoleó havia previst guanyar la guerra en dos mesos. En arribar a Smolensk (a 360 quilòmetres de Moscou) ja només quedaven prop de 100.000 soldats dels 700.000 que havien entrat a Rússia.

img_eble-paint

Jean Baptiste Eblé.

Però la situació es va tornar crítica per a l’exèrcit napoleònic el 22 de novembre, quan va arribar al riu Berézina, a l’actual Bielorússia. La intenció era creuar-lo per arribar a Vílnius i a Prússia, teòricament la salvació. Contràriament al que havia cregut l’emperador, les aigües no estaven congelades, per la qual cosa no les podien travessar sense un pont. El més proper estava al municipi de Borisov, controlat per 30.000 russos a les ordres de l’almirall Pàvel Txitxàgov. Napoleó havia de creuar ràpid, perquè Kutúzov s’acostava amb uns 80.000 homes, i el general Peter Wittgenstein els vigilava pel flanc nord amb 40.000 homes més.

Napoleó va ordenar al general polonès Jan Henryk Dombrowski que prengués Borisov i controlés el pont, cosa que va fer a mitges. Els polonesos van aconseguir prendre el municipi, però el pont va ser destruït per les forces de Txitxàgov, el qual abans va creuar el Berézina per evitar qualsevol moviment de Napoleó i a l’espera de l’arribada de Kutúzov i Wittgenstein. Amb els russos a l’altra banda del riu, els francesos van deixar Borisov a les ordres del general Louis Partouneaux, però no els va quedar altre remei que fabricar els ponts.

El general Courbinau va trobar un lloc adient prop d’un municipi anomenat Studienka, a 15 quilòmetres al nord de Borisov. Però per tal d’evitar que els russos descobrissin les seves intencions, els van fer creure que els construirien al sud d’aquesta darrera població. En principi es van planificar tres ponts, però quan va arribar el cap dels enginyers, el general Jean-Baptiste Eblé, aquest va decidir fer-ne dos més robustos: un per a la infanteria, i un altre per a l’artilleria i els carruatges. Les obres es van iniciar el 25 de novembre gràcies al material que Eblé va aportar tot contravenint les ordres de Napoleó de destruir tot allò que pogués capturar l’enemic.

Una travessa dramàtica

L’endemà, els ponts van estar acabats. Eren molt fràgils, i feien uns 100 metres de llarg i cinc d’amplada. Al llarg de tot el dia els van creuar uns 10.000 homes, la major part d’ells el nucli principal de l’exèrcit de Napoleó. Entre ells, el mariscal Nicolas-Charles Oudinot i Dombrowski, els quals es van dirigir cap a la posició de Txitxàgov per protegir el pas de la resta de tropes. De fet, el creuament dels francesos va sorprendre Txitxàgov, el qual havia rebut avisos del general Ièfim Chaplits de què Napoleó realitzava moviments sospitosos a Studienka. Però Txitxàgov li va ordenar que es desplacés al sud de Borisov.

El dia 28, Txitxàgov va atacar les posicions d’Oudinot mentre a l’altra riba, Wittgenstein i l’avantguarda de Kutúzov atacaven la rereguarda francesa comandada pel mariscal Claude-Victor Perrin. Cap dels dos atacs va tenir èxit. Mentrestant, l’exèrcit napoleònic continuava passant pels dèbils ponts (els de l’artilleria es va trencar tres cops), tot i que només es deixava creuar a homes armats, deixant a la riba milers de persones auxiliars de l’exèrcit (flequers, ferrers o fusters, molts d’ells vinguts a Rússia amb les seves dones i nens), i els soldats ferits o massa dèbils.

El dia 29 de novembre ja només queda un pont útil per creuar. Eblé va rebre l’ordre de Napoleó de cremar-los per evitar que els usessin els russos. Entre els que encara no havien creuat es va estendre el caos. Milers de persones es van llançar als ponts en flames, els quals es van ensorrar. Moltes hi van morir cremades, aixafades per la multitud o al riu, ofegades o congelades. Al mateix temps, els russos de Wittgenstein i els cosacs no van tenir pietat dels que s’havien quedat enrere, uns 3.000 combatents i uns 12.000 civils.

Napoleó a Rússia

Napoleó, durant la retirada de Rússia.

Conseqüències

La derrota a Rússia i la retirada, l’any següent, d’Espanya, van animar els enemics de Napoleó a unir-se en el que es va anomenar la Sisena Coalició (el Regne Unit, Rússia, Prússia, Suècia, Àustria i alguns estats germànics) amb l’objectiu de derrotar-lo definitivament. Però la batalla del Berézina va ser, en realitat, una victòria per a Napoleó dins una campanya militar desastrosa. Tot i el setge dels russos, l’emperador va aconseguir mantenir el nucli principal del seu exèrcit, amb el qual va aconseguir reclutar nous homes i vèncer en algunes batalles contra la Coalició.

Però el superior nombre de combatents enemics va provocar la seva derrotar a la batalla de Leipzig (del 16 al 19 d’octubre de 1813). La guerra es va traslladar a França i, malgrat la brillant defensa plantejada per Napoleó, no va poder evitar que els exèrcits de la Sisena Coalició entressin a París el 30 de març de 1814. Napoleó va abdicar el sis d’abril i va ser desterrat a l’illa d’Elba, mentre a França es restablia la monarquia borbònica. Napoleó va tornar a França el 1815 i va enderrocar Lluís XIII. Però una nova coalició internacional el va derrotar a Waterloo el 19 de juny d’aquell any.

El pas del Berézina potser no va ser una derrota. Però sí l’inici del declivi de Napoleó com a militar invencible. De fet, la paraula “berézina” ha passat a ser sinònim en francès de derrota. A Rússia, en canvi, la campanya es va convertir en una guerra patriòtica, un combat que va servir per crear un sentiment nacional que es va recuperar a principis del segle XX amb la Revolució bolxevic i amb la invasió nazi a la Segona Guerra Mundial.

Batalla Waterloo

Recreació de la batalla de Waterloo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s