La marxa de Sherman a la Guerra de Secessió dels Estats Units (1864-1865)

A principis de 1864, la guerra civil feia tres anys que assotava els Estats Units. Les matances entre unionistes i confederats se succeïen en els camps de batalla sense que s’entreveiés el final del conflicte. El general de la Unió William Sherman va elaborar un pla per acabar amb l’economia del sud i, de retruc, amb la guerra. La seva Marxa cap al Mar per territori enemic (uns 480 quilòmetres a través de Geòrgia) va iniciar un nou tipus de lluita: la guerra total.

Context

general-william-sherman-war-is-hell-store

William Sherman

Cap a la primera meitat del segle XIX, els Estats Units eren una jove nació encara en formació. Les 13 colònies que es van independitzar el 1776 de la Gran Bretanya s’havien convertit en un país de 23 milions d’habitants repartits per 31 estats, i amb visos d’integrar els nous territoris que s’anaven colonitzant cap a l’oest. Però aquests 31 estats tenien dos sistemes econòmics radicalment diferents: el nord era industrial i manufacturer, mentre que el sud era eminentment agrícola, amb l’esclavitud com a sistema productiu en els camps de cotó.

Les diferències entre les dues zones es van anar fent més evidents a mesura que s’incorporaven nous territoris a la Unió. Havien de permetre l’esclavitud els nous estats? Les discussions es van tornar agres amb els territoris conquerits en la guerra contra Mèxic de 1846-1848 (Texas, Califòrnia, Nou Mèxic i Utah), i va arribar a provocar aldarulls violents als nous estats de Kansas i Nebraska. Discussions que es van intentar salvar amb compromisos polítics molt dèbils.

Les opinions sobre l’esclavitud es van anar radicalitzant fins a l’aparició d’Abraham Lincoln com a aspirant a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà, decididament abolicionista. Quan al març de 1860 Lincoln va ser elegit màxim dirigent del país, l’estat de Carolina del Sud va decidir separar-se de la Unió. Al febrer de 1861, Carolina del Sud, Geòrgia, Texas, Alabama, Florida, Louisiana i Mississipí van formar els Estats Confederats d’Amèrica sota la presidència de Jefferson Davis.

Comença la guerra

Abraham_Lincoln_November_1863

Abraham Lincoln, al novembre de 1863

El 12 d’abril de 1861, tropes confederades van atacar Fort Sumter, una posició militar ocupada per soldats de la Unió situada a Charleston, a Carolina del Sud. L’atac va provocar l’adhesió a la Confederació de Virgínia, Carolina del Nord, Arkansas i Tennessee. En un primer moment, els sudistes van portar la iniciativa de les victòries, especialment a l’est, a la zona de Washington i el riu Potomac.

A poc a poc, però, la Unió va aconseguir neutralitzar aquestes envestides gràcies al bloqueig dels ports confederats, ja que el nord posseïa la major part de la flota de guerra. Així, en els primers compassos del conflicte van poder fer-se amb Nova Orleans (capital de Louisiana) i tancar el port de Mobile (Alabama). Per terra, el general Ulysses Grant va aconseguir penetrar i resistir a bona part del territori hostil de Tennessee.

La situació per a la Unió no era tan bona a l’est. El general George McClellan no va saber trobar la manera d’ocupar Richmond, la capital de la Confederació, a Virgínia, i va ser vençut reiteradament pel general sudista Robert Lee. De fet, Lee va arribar a traspassar el riu Potomac i invadir Maryland. Va ser aturat per McClellan a la batalla d’Antietam, el 17 de setembre de 1862. Tot i això, Lee es va poder retirar gairebé amb el seu exèrcit intacte, fet pel qual Lincoln va destituir McClellan.

Lee va fustigar els unionistes per les ribes del Potomac, imposant-se a les batalles de Fredericksburg (desembre de 1862) i Chancellorsville (maig de 1863). Animat per aquestes victòries, Lee es va dirigir cap a Pennsilvània, on es va trobar un poderós exèrcit unionista a Gettysburg, dirigit pel general George Meade. La batalla va durar tres dies (1-3 de juliol de 1863) i va ser la més sagnant de tot el conflicte. Els homes de Lee van haver de retrocedir a les ribes del Potomac.

mapa guerra

Aquesta victòria unionista es va ajuntar amb la de Grant a l’oest, a Vicksburg, el 4 de juliol de 1863. La derrota confederada va dividir el territori sudista en dos, però no va aconseguir que es rendís. Lincoln va nomenar Grant comandant en cap de tots els exèrcits de la Unió i el va fer traslladar a l’est per enfrontar-se a Lee, cosa que va passar el maig de 1864. Però ambdós contrincants van quedar atrapats en una lluita de trinxeres en territori de Virgínia.

L’aparició de Sherman i la captura d’Atlanta

A l’oest, mentrestant, un altre general unionista va prendre amb èxit el relleu de Grant: William Sherman. Sherman no va tenir uns inicis militars brillants. Va ser ferit a la primera batalla de Bull Run (21 de juliol de 1861), i temps després va ser nomenat comandant de l’Exèrcit del Cumberland amb base a Louisville, Kentucky. A principis de març de 1862 ja estava sota les ordres de Grant, amb qui va trabar una llarga amistat, com a comandant d’una divisió de l’Exèrcit de l’Oest del Tennessee.

L’abril d’aquell any va tenir un paper menor en la victòria a la batalla de Shiloh (Tennessee), i al desembre va ser derrotat a la batalla de Chickasaw Bayou, fracassant així en l’intent de prendre Vicksburg (Mississipí). Però, a partir de llavors, la seva sort va canviar, i al novembre de 1863 va ser clau en la victòria unionista a la batalla de Chattanooga (Tennessee). A la primavera de 1864, quan Grant va ser nomenat comandant en cap de tots els exèrcits de la Unió, Sherman el va substituir al front dels exèrcits de l’oest.

Després de controlar amb èxit l’estat de Tennessee, la seva principal missió va ser la d’ocupar Atlanta, a Geòrgia, ciutat que representava un important nus ferroviari per a la Confederació. Els unionistes van aconseguir aquesta fita el 2 de setembre de 1864. Aquest fet va ser clau en la reelecció de Lincoln com a president dels Estats Units, ja que durant molt de temps semblava que perdria les eleccions davant el candidat demòcrata, George McClellan, el comandant que Lincoln va destituir el 1862. De fet, la presa d’Atlanta podria haver significat la continuïtat de la Unió, ja que el Partit Demòcrata apostava per acabar amb la guerra tot reconeixent la independència dels estats confederats.

La marxa cap al mar

Al llarg d’aquell mes de setembre, Sherman va estudiar un pla per endinsar-se en territori de Geòrgia cap al sud, per tal de contactar amb la marina de la Unió i trencar la resistència de Lee a l’est, amb l’esperança que el general sudista hagués de moure tropes per refusar la invasió per la rereguarda. Però el pla de Sherman anava molt més enllà. Era un pla arriscat, ja que l’exèrcit unionista hauria de penetrar en territori enemic sense línies d’abastiment.

Sherman_railroad_destroy_noborder

Tropes de Sherman destruint vies de ferrocarril durant la seva marxa per Geòrgia

Conscient del problema, Sherman va estudiar a fons els censos de Geòrgia per saber quines zones eren més riques en recursos i amb els quals es podrien alimentar els seus homes. La intenció era consumir tant com es pogués i, si no, destruir-ho. L’objectiu era acabar amb la capacitat econòmica i l’esforç de guerra del sud, a més de desmoralitzar la població civil i, de retruc, ajudar Grant, el qual estava immobilitzat en el setge a Petersburg (Virgínia).

Tot i les reticències de Lincoln i Grant, el comandant en cap va donar el seu vist-i-plau a principis de la tardor, després de les eleccions presidencials que van reelegir Lincoln. Sherman es va posar en marxa el 15 de novembre de 1864. Els 60.000 homes de la Unió es van dividir en dues columnes que es van dirigir cap al sud, amenaçant les ciutats de Macon i Augusta. Però els unionistes es van desplaçar cap a la capital de l’estat, Milledgeville, la qual va caure el 23 de novembre.

Durant el seu avançament, les tropes de Sherman van anar destruint totes les infraestructures que van trobar: molins, fàbriques, indústries, ferrocarrils, ponts, telègrafs, etcètera, a més de cremar collites i matar bestiar. Aquesta tàctica, anomenada pel mateix general unionista com a guerra total, va tenir una dèbil oposició militar, ja que els confederats comptaven amb uns 13.000 soldats, més 3.000 milicians joves i mal entrenats, i 10.000 homes de cavalleria.

Així, el 10 de desembre Sherman ja era als afores de Savannah, l’objectiu final de la marxa. Per defensar-se, els confederats, a les ordres del general William Hardee, van inundar els camps de conreu dels voltants de la ciutat. Però el 13 de desembre, els unionistes van ocupar Fort McAllister, la darrera defensa de Savannah, tot contactant amb la marina de la Unió. La ciutat es va rendir el 22 de desembre després que les poques tropes confederades que hi quedaven fugissin pel riu homònim cap a Carolina del Sud.

Cap a les Carolines

A principis de 1865, Grant li va demanar a Sherman que embarqués els seus homes i s’unís a ell en el setge a Petersburg. Però Sherman va fer una altra proposta: continuar la seva marxa a través de les Carolines i atacar Lee per la rereguarda. Així, el seu exèrcit es va posar en marxa en direcció a Charleston, ciutat on es van produir els primers trets de la guerra, però realment es va dirigir cap a la capital de Carolina del Sud, Columbia.

La seva fama en la campanya de Geòrgia el precedia, per la qual cosa no va trobar gaire resistència en el seu avançament, trobant-se la majoria de ciutats totalment abandonades. Els unionistes van entrar a Columbia el 17 de febrer. Sherman va seguir avançant fins a entrar a Carolina del Nord, fins a Fayetteville. Davant tenia un delmat exèrcit sudista a les ordres de Joseph Johnston, a qui va derrotar a la batalla de Bentonville (19-21 de març de 1865).

A partir de llavors, els esdeveniments es van precipitar. Grant va aconseguir trencar les línies defensives de Lee a la batalla de Five Forks (Virgínia, 1 d’abril de 1865), provocant que el general sudista evacués Petersburg i deixés pràcticament indefens Richmond, la capital de la Confederació. Conscient de què la guerra ja estava perduda, Lee es va rendir el 9 d’abril a Appomattox. El 23 d’abril, Johnston es va rendir a Sherman prop de Raleigh (Carolina del Nord). L’alto el foc definitiu, però, no es va signar fins el 23 de juny.

La nit del 14 d’abril, Lincoln va ser assassinat mentre assistia a una representació teatral. Però al desembre d’aquell any, el Congrés va ratificar la tretzena esmena a la Constitució per la qual s’abolia l’esclavitud. Els antics estats confederats, però, van crear una legislació que, a la llarga, mantenia els negres sota un règim de segregació social que no esclataria fins ben entrat el segle XX.

Sherman-March

Marxa de Sherman per Geòrgia i les Carolines

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s