L’Ebre com a frontera entre romans i cartaginesos (218-201 aC)

L’estiu del 218 abans de Crist, el militar cartaginès Anníbal Barca va creuar el riu Ebre i va encetar la Segona Guerra Púnica contra la República de Roma. Un any abans, cartaginesos i romans havien trencat el Tractat de l’Ebre, signat el 226 abans de Crist, i pel qual les dues potències mediterrànies es van repartir l’àrea d’influència a la península Ibèrica: els cartaginesos dominarien el sud i els romans el nord del riu.

Contexthannibalthecarthaginian

Al segle III abans de Crist, Cartago era la principal potència de la Mediterrània. Descendents dels fenicis, els seus ports comercials s’estenien per Hispània, Sicília, Sardenya i tot el nord d’Àfrica. El seu poder aviat va xocar amb el de la República de Roma, llavors en expansió per la península Itàlica. Després de fer-se amb el control de les ciutats gregues del sud, la zona coneguda com la Magna Grècia, i altres pobles llatins, els romans van posar l’ull en Sicília.

Feia 500 anys que els cartaginesos dominaven bona part de l’illa i mantenien pactes comercials amb les ciutats gregues de la zona. Però una disputa militar entre dues d’aquestes ciutats, Siracusa i Messina, va fer entrar en acció tant cartaginesos com romans. Les dues potències es van enfrontar a partir del 262 abans de Crist en el que va ser la Primera Guerra Púnica, un conflicte eminentment naval que va finalitzar el 241 amb victòria de Roma.

Cartago no només es va veure obligada a deixar Sicília als romans, sinó també a pagar una forta indemnització. A més, aprofitant la debilitat econòmica i militar en què es trobava Cartago, Roma li va arrabassar Còrsega el 227 i Sardenya el 230. Les humiliacions romanes van fer créixer l’odi en la família dirigent cartaginesa dels Barca, la qual va emigrar a la península Ibèrica buscant els metalls i el blat perduts a les illes mediterrànies.

Els Barca hi van fundar diverses ciutats i van consolidar un important control sobre zones riques en subministraments i recursos al sud-est de la península. Aquest revifament del poder cartaginès va posar en guàrdia Roma, la qual va obligar els Barca a signar el Tracta de l’Ebre el 226. El document limitava la influència cartaginesa al sud de l’Ebre i la romana al nord, però també especificava que els pobles grecs no serien conquerits.
Mapa I Guerra Púnica

Mapa I Guerra Púnica

La conquesta d’Arse

Arse (l’actual Sagunt) era un important enclavament comercial perfectament fortificat situat en la zona d’influència cartaginesa. Era una colònia grega que s’havia aixecat sobre un poblament iber de la tribu dels edetans. La seva posició estratègica era vital per a l’expansionisme cartaginès, però la seva condició grega no va evitar que el militar cartaginès Anníbal Barca l’ataqués el 219 abans de Crist. Vuit mesos després d’iniciar el setge, la ciutat va caure sense que Roma mogués un dit tot i les crides d’ajut dels saguntins.

Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que Roma desitgés una nova guerra amb Cartago per tornar a limitar el seu poder creixent. De fet, la República de Roma va enviar emissaris a Anníbal perquè desistís de la seva conquesta, però no va ajudar militarment els saguntins amb l’excusa que estava lluitant ja contra gals i il·liris. Però quan el 218 abans de Crist el general cartaginès va travessar l’Ebre, la guerra era ja inevitable.

Anníbal era fill d’Amílcar Barca, un general cartaginès invicte durant la Primera Guerra Púnica i que va desplegar tota la seva activitat a Sicília. Les humiliacions de Roma li van provocar un fort odi cap als romans que va traslladar als seus fills, especialment Anníbal. El 237 abans de Crist es va traslladar amb la seva família a la península Ibèrica per explotar-ne els recursos i recuperar alguna cosa de l’antic poder de Cartago.

La influència cartaginesa a la península Ibèrica es limitava a la ciutat de Gadir (l’actual Càdis) i poc més. Però a poc a poc, Amílcar va aconseguir estendre aquesta influència pel sud i est de la península tot combinant diplomàcia i guerra. Va fundar la ciutat d’Akra Leuka, prop d’Alacant, contravenint així un altre acord amb els romans, de 348 abans de Crist, que limitava l’expansió cartaginesa per sota d’on més tard s’aixecaria Cartago Nova.

Ruines de Cartagonova

Ruines de Cartagonova

Amílcar va morir el 229 abans de Crist lluitant contra tribus indígenes pels voltants d’Akra Leuka. Va ser succeït pel seu gendre Àsdrubal, qui va estendre encara més al nord la zona d’influència cartaginesa i qui va fundar Cartago Nova el 227 abans de Crist. Va ser ell qui, un any després, va signar amb Roma el Tractat de l’Ebre. Va morir assassinat a Cartago Nova el 221 abans de Crist tot sent rellevat per Anníbal Barca, jove de 25 anys i gens procliu a pactar amb Roma.

La marxa cap a Itàlia

Després de conquerir Arse i travessar l’Ebre, Anníbal es va dirigir cap al nord seguit per un poderós exèrcit format, majoritàriament, per mercenaris hispans i númides (del nord d’Àfrica) i una quarantena d’elefants. El líder cartaginès va travessar els Pirineus i el riu Roine. A principis de la tardor salvava els Alps i es plantava a les portes de la península Itàlica reforçat amb mercenaris gals. Allà va entaular una sèrie d’enfrontaments contra els romans que va anar guanyant fins arribar al seu punt culminant, la batalla de Cannas, l’estiu del 216 abans de Crist.

Anníbal no va marxar mai directament sobre Roma. La seva intenció era desfer les aliances i pactes que els romans havien aconseguit per la diplomàcia o la força amb els pobles grecs i llatins de la península Itàlica. Fins i tot va arribar a signar un acord amb el rei Filip V de Macedònia. Va trobar el suport de les antigues colònies gregues, però no el de les llatines, que preferien els romans al govern d’un bàrbar comandant de mercenaris.

La República de Roma, per la seva banda, va defugir la lluita directa contra Anníbal. En comptes d’això, va apostar per tallar els seus subministraments a la península Ibèrica. Així, el 218 abans de Crist, Gneu Corneli Escipió va desembarcar a la colònia grega d’Empúries per lluitar contra el germà d’Anníbal, Àsdrubal, qui s’havia quedat al càrrec del govern cartaginès a la península. La tardor d’aquell any, els romans van derrotar els cartaginesos a la batalla de Cissa, prop de Tàrraco.

Second_Punic_War_full-es

Àsdrubal, que va arribar tard en aquesta batalla per ajudar el seu comandant Hannó, no va poder fer res més que delmar la flota romana ancorada a Empúries. Però Roma ja tornava a dominar tot el nord de l’Ebre fins als Pirineus i s’havia fet amb el suport de moltes de les tribus iberes. A la primavera del 217 abans de Crist, Gneu va tornar a derrotar els cartaginesos a la desembocadura de l’Ebre (aquest cop dirigits pel mateix Àsdrubal), tot obtenint així el domini del mar.
El lent declivi cartaginès a Hispània

L’estiu d’aquell any, Gneu va rebre reforços comandats pel seu germà Publi. Tots dos van travessar l’Ebre i van arribar a fer una incursió a prop d’Arse. El 216 abans de Crist, mentre Anníbal aconseguia la important victòria de Cannas, Àsdrubal estava embarcat en petites lluites contra els romans o contra els ibers. Però l’any següent va rebre un important reforç de tropes (que en principi eren destinades al seu germà) amb l’ordre de travessar els Pirineus i ajudar Anníbal.

Però els germans Escipió el van tornar a derrotar, aquest cop a la batalla d’Ibera, al sud de l’Ebre. Les victòries romanes es van anar succeint els dos anys posteriors, gràcies en bona part a l’aliança amb els pobles autòctons, els quals desertaven en massa del ferri control cartaginès. Entre el 214 i el 213 abans de Crist, Àsdrubal es va haver de traslladar a Cartago per sufocar una revolta númida encoratjada per Roma. El 212 abans de Crist tornava a la península Ibèrica amb més reforços per obtenir, per fi, un triomf sobre els Escipió.

Va ser el 211 abans de Crist. Publi Corneli Escipió va ser vençut i mort per Magó (germà d’Àsdrubal) i un altre comandant també anomenat Àsdrubal, a la batalla de Castulo. Tots dos es van unir després a Àsdrubal Barca per enfrontar-se a Gneu Corneli Escipió, qui també va ser derrotat i va morir 29 dies després que el seu germà (a la batalla d’Ilorca). La victòria cartaginesa es va veure afavorida en bona mesura per la deserció de mercenaris celtibers a les ordres de Roma.

Un altre Escipió per acabar la feinaEscipió l'Africà

Tot i la derrota, Roma va continuar controlant el nord de l’Ebre fins als Pirineus, impedint així que Àsdrubal pogués ajudar el seu germà Anníbal per terra. Malgrat tot, el poder romà era limitat ja que no podien aconseguir reforços a causa de les accions d’Anníbal a la mateixa península Itàlica. Fins que el 210 abans de Crist va arribar a Hispània Publi Corneli Escipió, conegut posteriorment com l’Africà, i fill de Publi Corneli Escipió.

El jove Escipió es va dedicar a enfortir les relacions amb les tribus iberes i aquell mateix any va decidir atacar Cartago Nova per sorpresa, per terra i per mar. Va ser una victòria ràpida i sense gaire oposició, ja que l’exèrcit cartaginès estava dispers i allunyat. L’any següent, cada cop més reforçat amb tribus iberes, Escipió va marxar cap al sud d’Hispània per enfrontar-se a Àsdrubal a la batalla de Baecula. Àsdrubal va aconseguir escapar i creuar els Pirineus per la banda occidental, fora del control romà.

La primavera del 207 abans de Crist, Àsdrubal emulava el seu germà i travessava els Alps. Després d’algunes victòries, va acordar amb Anníbal trobar-se a la regió d’Úmbria, però els romans van interceptar els missatgers i se li van enfrontar a la batalla del riu Metaure. Els cartaginesos van ser aniquilats i Àsdrubal mort i decapitat. El seu cap va ser llançat al campament d’Anníbal, qui va perdre tota esperança de rebre més suports des de la península Ibèrica.

Àsdrubal Barca

Àsdrubal Barca

Per aquell temps, Escipió havia aconseguit arraconar els cartaginesos a Gadir i planejava passar a Àfrica per atacar la mateixa Cartago. Però diversos problemes interns (rebel·lió de tribus iberes i de soldats descontents, a més d’embolics polítics a la ciutat de Roma) van endarrerir l’acció fins al 204 abans de Crist. Escipió va derrotar diversos cops Àsdrubal (victoriós a les batalles de Castulo i Ilorca) fins que el Senat de Cartago va demanar una treva.

En realitat va ser una forma de guanyar temps fins que Anníbal i el seu germà Magó tornessin d’Itàlia. La tardor del 202 abans de Crist, Anníbal i Escipió es van enfrontar a la batalla de Zama. La lluita va acabar amb la derrota cartaginesa i el final de la Segona Guerra Púnica, tot i que Anníbal va sobreviure i va participar activament en el govern de Cartago, tot col·laborant en la seva recuperació econòmica.

Perseguit per uns romans recelosos del seu poder i influència i també per diverses disputes polítiques internes, Anníbal es va exiliar a l’Àsia Menor on es va posar a les ordres de diversos reis enemics de Roma. Malgrat tot, i tement ser traït per un d’aquests reis, Anníbal es va suïcidar amb verí l’hivern del 183 abans de Crist probablement a Libisa, a Bitínia, actualment la costa nord de Turquia que limita amb la mar Negra.

Batalla de Zama

Batalla de Zama

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s