Les entrades a Madrid de l’arxiduc Carles a la Guerra de Successió (1705/1710)

El 28 de setembre de 1710, l’arxiduc Carles d’Àustria va entrar per segon cop a Madrid en el marc de la Guerra de Successió (1701-1714). Tal com havia passat quatre anys abans, el que era el rei Carles III per als seus seguidors, entre ells els catalans, va haver de fugir de la ciutat al cap de pocs mesos a causa del poc suport popular i de les classes dirigents (aristocràcia, noblesa i alt clergat). El seu rival al tron d’Espanya,Felip d’Anjou (el rei Felip V), va recuperar la capital de Castella quan el conflicte bèl·lic davallava a Europa però continuava a la península Ibèrica fins a la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714.

ContextArxiduc Carles 1705

Al segle XVIII, Espanya estava en crisi. La debilitat del govern del rei Carles II va afavorir els altres regnes peninsulars en el que es coneix com a neoforalisme. La decadència castellana contrastava amb la puixança catalana gràcies a l’autonomia monetària i a la llibertat de comerç, amb una producció agrícola especialitzada, una indústria tèxtil forta i amb un auge del comerç al port de Barcelona degut sobretot als contactes amb les colònies americanes. En l’àmbit polític, les classes dirigents i la creixent burgesia van apostar per intervenir en el govern d’Espanya per modificar-lo des de dins.

L’1 de novembre de 1700, Carles II, un rei dèbil i malaltís (també mental), va morir sense descendència. En el seu testament va deixar escrit que el seu successor havia de ser el seu nebot Felip d’Anjou, nét del totpoderós rei de França Lluís XIV, la principal potència europea que podia fer ombra a l’imperi espanyol. I així va ser coronat com a Felip V, una situació que va dividir les institucions de govern de Catalunya per por al centralisme dels borbons. Un altre nét de Carles II, l’arxiduc Carles d’Àustria i germà de l’emperador d’Àustria, li va disputar el tron.

La por a què dues potències com França i Espanya fossin regides per la mateixa família, la dels borbons, va provocar la reacció dels enemics de França com Anglaterra, Portugal i Holanda, als quals es va sumar Àustria per formar la Gran Aliança de la Haia (1702). A aquesta s’hi va sumar Catalunya el 1705, no només pel temor a perdre les seves institucions i drets, sinó també per l’odi secular a tot el que venia de França (feia poc més de mig segle que s’havia perdut la Catalunya Nord), i per competències comercials.

Davant el complicat panorama internacional, Felip V es va apressar a anar a Barcelona el 4 d’octubre de 1701 per jurar les constitucions catalanes. Del 12 d’octubre de 1701 al 14 de febrer de 1702 va presidir unes Corts que van significar un gran benefici per a Catalunya, especialment per a una burgesia que volia aprofitar el bon moment econòmic. Tot i això, la desconfiança mútua entre castellans i catalans va prevaler. Al maig de 1702, Anglaterra va declarar la guerra a França i Espanya i es va crear la Gran Aliança de la Haia.
Primera entrada de l’arxiduc Carles a Madrid

A Catalunya, els recels mutus entre castellans i catalans va anar creixent, de forma que el sector austriacista va anar guanyant terreny a poc a poc, sobretot també per la repressió felipista a mans del virrei Francisco Antonio Fernández Velasco. Finalment, Catalunya es va unir a la Gran Aliança el 20 de juny de 1705 amb el Pacte de Gènova, no només per la defensa de les seves institucions polítiques, sinó també per tenir uns interessos econòmics i comercials més favorables amb potències marítimes com Anglaterra o Holanda.

A l’agost de 1705, un desembarcament austriacista va posar setge a Barcelona, que va claudicar el 22 d’octubre. El 7 de desembre, l’arxiduc Carles va arribar a la capital catalana i va jurar respectar les lleis i privilegis de Catalunya, a més de convocar Corts, les quals es van desenvolupar fins al març de l’any següent amb resultats prou satisfactoris per bona part de les classes socials catalanes. La seva pressa per ser coronat, va impulsar l’arxiduc a planejar una ofensiva sobre Madrid l’estiu de 1706.
Coronacio de Felip V a França

Coronació de Felip V a França

Dos exèrcits austriacistes es van dirigir a la capital castellana: un d’ells sortia de Catalunya, comandat pel comte de Petersborough, va prendre Aragó. El segon, comandat pel marquès de Las Minas i el comte de Galway, va sortir de Portugal. Els dos exèrcits es van trobar a Guadalajara i l’arxiduc Carles va entrar a Madrid sense gaire oposició al juny. El 2 de juliol de 1706 va ser coronat com a Carles III, però no va obtenir el suport de la majoria de l’aristocràcia, ni de la noblesa ni del clergat.

A més, Carles III no controlava tota Castella, d’on provenien les provisions per abastir el seu exèrcit. De fet, cap ciutat castellana es va mostrar favorable al seu regnat. Davant aquestes dificultats, sumades al poc suport de les classes dirigents, l’arxiduc va abandonar Madrid a finals de juliol en direcció a València. El 3 d’agost, Felip V torna a Madrid després d’abandonar la ciutat precipitadament el 21 de juny a causa de l’acostament dels austriacistes.

El conflicte va començar a decantar-se favorablement als felipistes quan el 25 d’abril de 1707 van guanyar la batalla d’Almansa i van controlar tot València i van suprimir les seves institucions autònomes. Poc després, Felip V va controlar també Aragó, i el novembre de 1707 va entrar a Catalunya amb la conquesta de Lleida. El juliol de 1708 va caure Tortosa, però l’arxiduc Carles encara va tenir una altra oportunitat per tornar a Madrid i recuperar el tron.

guerra-de-sucesic3b3n

Segona entrada a Madrid

La primavera de 1710, els autriacistes van iniciar una nova ofensiva aprofitant la retirada de l’exèrcit francès de Lluís XIV a causa de les complicacions de la guerra a Europa. L’arxiduc Carles es va imposar a les batalles d’Almenar (27 de juliol) i de Saragossa o Monte Torrero (20 d’agost) per les quals va recuperar Aragó. Paral·lelament, una expedició naval va sortir de Barcelona per intentar recuperar València, però va fracassar.

Però l’objectiu primordial era Madrid. L’oficial austriacista Guido von Starhemberg volia penetrar pel nord conquerint Navarra, Biscaia, Alaba i la Rioja, però un altre comandant, l’anglès James Stanhope, preferia anar directament a la capital castellana. De fet, els anglesos desitjaven acabar la guerra al més aviat possible, ja que assumien el major cost del conflicte, tant en homes com en diners. L’arxiduc Carles, al seu torn, va confessar en una carta a la seva dona que hagués preferit recuperar primer València.

Les tesis angleses es van imposar i l’arxiduc Carles va entrar a Madrid per segon cop el 28 de setembre de 1710. Però el rei Carles III va tornar a sentir l’hostilitat dels castellans igual com la primera vegada. Aquest cop, però, la repressió austriacista i el pillatge, especialment a esglésies, va agreujar la situació. El clergat va titllar els aliats d’heretges, ja que la majoria de les seves tropes eren angleses i holandeses i, per tant, protestants. L’arxiduc, fervent catòlic, també es va queixar a la seva dona de l’actitud dels seus soldats.

A finals d’octubre, Carles III es va veure obligat a deixar Madrid, d’on ja no va no va tornar mai més. A la manca de suports i a les dificultats per abastir el seu exèrcit, el rei també va haver de marxar a causa de l’èxit felipista en aturar un exèrcit de suport austriacista que venia de Portugal. L’arxiduc va creure convenient protegir Catalunya i Aragó d’un exèrcit francès que es preparava a Perpinyà. El 3 de desembre, Felip V va retornar a Madrid del seu exili a Valladolid.
Batalla Almansa

Batalla Almansa
El definitiu declivi austriacista

Els felipistes no van deixar passar l’oportunitat de perseguir els austriacistes en la seva fugida cap a Catalunya i Aragó. Així, el 6 de desembre va tenir lloc la batalla de Brihuega on James Stanhope va ser fet presoner. L’endemà es va produir la batalla de Villaviciosa on el duc de Vendôme va vèncer Guido von Starhemberg. Un mes després, els felipistes recuperaven Aragó. Només Catalunya i Balears eren austriacistes a la península Ibèrica.

En l’àmbit internacional, les coses es van posar encara més difícils per als austriacistes quan a Anglaterra, el partit tory o conservador va arribar al poder la tardor de 1710. La intenció d’aquest partit era la d’acabar amb la guerra de forma immediata, per la qual cosa va iniciar converses de pau amb França. Però, a més, l’abril de 1711 va morir l’emperador Josep I d’Àustria, germà de l’arxiduc Carles, qui va heretar el tron.

La Gran Aliança de la Haia es va desfer a poc a poc, fins que el 1713 es va signar el Tractat d’Utrecht. Felip V es va quedar el tron d’Espanya a canvi de cedir Nàpols i les illes italianes, Flandes, Menorca i Gibraltar. Catalunya, en canvi, va continuar la lluita en solitari, en defensa de les seves institucions polítiques. A l’agost de 1713 va començar el setge felipista a Barcelona que no acabaria fins l’11 de setembre de 1714.

De fet, a inicis de 1714, els felipistes ja controlaven quasi tot Catalunya. L’oposició a l’absolutisme que representava Felip V, a més de la violència de les seves tropes i els impostos imposats en els territoris ocupats van refermar la continuació de la guerra per part dels catalans. Al març de 1714, el Tractat de Rastadt signat entre Felip V i Carles VI (l’antic arxiduc Carles) va deixar les mans lliures als felipistes per atacar Catalunya. Després de la derrota catalana, el Decret de Nova Planta va significar la supressió de les institucions polítiques pròpies, la centralització de l’Estat i la castellanització de Catalunya.

Vendome i Felip V a Villaviciosa

Vendôme i Felip V a la batalla de Villaviciosa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s