Roger de Flor: pirata i mercenari (1291-1302)

Roger de Flor ha passat a la història de Catalunya com el comandant dels almogàvers que va ajudar l’Imperi bizantí contra el setge dels turcs otomans. Tot i que aquesta visió és certa, també és veritat que Roger de Flor havia tingut un passat de cors, de mercenari i de membre del Temple que va acabar abandonant l’orde acusat de robatori quan evacuava tresors i riqueses durant la caiguda de Sant Joan d’Acre (1291).

Primers anys de Rutger von Blum

RogerdeFlor

Retrat de Roger de Flor.

Segons la Crònica de Ramon Muntaner, Roger de Flor (nascut com a Rutger von Blum) era el segon fill d’un falconer alemany a les ordres de Frederic II Hohenstaufen, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i de la filla d’un home ric de Brindisi. Quan tenia un any (1268), el pare de Roger de Flor va morir a la batalla de Tagliacozzo defensant el rei de Sicília, Conrad II, de la invasió de Carles d’Anjou, el qual comptava amb el suport del Papat.

Com a nou rei de Sicília, Carles I va arrabassar les propietats de tots aquells que havien lluitat en contra seva i a favor dels Hohenstaufen, com la família de Roger de Flor. Possiblement a causa de les dificultats econòmiques, la seva mare va permetre que el seu fill petit marxés amb un sergent del Temple que va arribar al port de Brindisi cap al 1275 i anomenat Vassall. Per aquell temps, la ciutat de Brindisi era un important port comercial, d’arranjament i d’aprovisionament de les naus que marxaven cap a Terra Santa.

Muntaner explica que aquest sergent templer, que era originari de Marsella, va convertir Roger de Flor en un experimentat navegant fins al punt que l’orde li va encomanar el govern d’una nau comprada als genovesos i anomenada Lo Falcó, amb la qual va navegar per tot el Mediterrani, especialment l’oriental, sobretot servint l’Imperi bizantí. En aquells moments, Roger de Flor ja era membre del Temple amb el rang de sergent.

Catalans i francesos es disputen Sicília

escanear0007

‘Crònica’ de Ramon Muntaner.

Durant aquell temps, la disputa entre francesos i catalans per Sicília havia anat a més. L’interès català per l’illa arrencava de 1262, quan Pere el Gran, fill de Jaume I, es va casar amb Constança Hohenstaufen, filla de l’aleshores rei de Sicília, Manfred. El 1282 se li va presentar l’ocasió de fer-se amb l’illa quan les classes altes sicilianes es van rebel·lar contra els angevins en les anomenades Vespres Sicilianes. Aquell mateix any desembarca a l’illa, però no pot fer-se amb el control de Calàbria i Nàpols, que van continuar en mans franceses.

El papa Martí IV va excomunicar Pere el Gran tot desposseint-los dels seus territoris, inclosa la corona catalanoaragonesa, i els va oferir a Carles de Valois, fill del rei de França, Felip III. Aquest va entrar a Catalunya el 1285 amb un exèrcit que va ocupar la Vall d’Aran i va arribar fins a Girona. Però les derrotes a la mar gràcies a comandants com el sicilià Roger de Llúria, i una epidèmia que va delmar les seves forces, van provocar el fracàs d’una invasió que havia estat facilitada per Jaume II, rei de Mallorca i el Rosselló, i que havia estat sotmès a vassallatge pel seu germà Pere el Gran.

El rei català va morir el mateix any 1285 deixant Aragó, Catalunya i València al seu primogènit Alfons el Liberal, mentre que Sicília va ser per al segon fill, Jaume. La disputa per l’illa, però, continua amb una pau tensa que s’intenta resoldre en diverses negociacions que culminen el 1295 amb la pau d’Anagni entre Jaume II i Carles II d’Anjou. Des del 1291, quan mor Alfons el Liberal, Jaume II era el rei de tots els territoris catalanoaragonesos.

L’acord preveu la cessió de Sicília al papa, el traspàs de Sardenya a la corona catalanoaragonesa, i el matrimoni de Jaume II amb la germana de Carles II d’Anjou, Blanca. Els sicilians, però, no van acceptar tampoc aquest pacte, i el 1296 van coronar rei Frederic, germà de Jaume II i que governava l’illa en nom seu. En aquell temps, Roger de Flor havia hagut de deixar Marsella a causa de les acusacions que pesaven sobre ell d’haver-se quedat amb bona part dels tresors del Temple que havia evacuat durant la caiguda de Sant Joan d’Acre.

Del guerrer templer a pirata i soldat de fortuna

SiegeOfAcre1291

Caiguda de Sant Joan d’Acre.

Al maig de 1291, una multitud de dones, nens i homes, molts soldats i d’altres comerciants o agricultors, s’agombolava al port de Sant Joan d’Acre, la darrera fortalesa important cristiana a Terra Santa, per intentar pujar a un dels vaixells que hi havia ancorats i fugir de la brutal batalla que es lliurava a les seves esquenes. Un dels encarregats d’una de les naus va permetre pujar-hi als que van pagar la quantitat exorbitant que els demanava, a més de diversos tresors de la ciutat. Era un cavaller templer de nom Roger de Flor.

Segons Ramon Muntaner, Roger de Flor, expulsat de l’orde, es va refugiar a Gènova, on va aconseguir diners d’amics seus per comprar una nova nau, amb la qual va oferir els seus serveis com a soldat de fortuna al duc de Calàbria. Però aquest el refusa, per la qual cosa fa l’oferta al seu enemic, el rei Frederic de Sicília, qui sí que l’accepta i pel qual comença a realitzar diversos atacs corsaris a vaixells que porten provisions als angevins i els desvia a les ciutats sicilianes.

Maria Teresa Ferrer Mallol explica en el seu estudi Cors i pirateria entre Mediterrània i Atlàntic a la Baixa Edad Mitjana que aquestes activitats delictives van començar a ser habituals en un moment en què els estats rivalitzaven només de forma oberta en guerres sinó també per aspectes comercials, especialment entre catalans, genovesos i pisans. «Els corsaris constituïen per als estats una reserva permanent de naus i homes preparats per a la guerra, que no costaven gairebé res a l’erari públic i que podien ser posats en joc immediatament allà on fes falta».

Els actes corsaris per les costes italianes en contra dels interessos angevins van enriquir fortament Roger de Flor, a més d’aportar-li una gran fama no només pels seus actes a favor del rei de Sicília sinó també per les generoses donacions que feia tant al rei com a nobles o als seus soldats. Per aquest motiu, el rei Frederic el va nomenar vicealmirall de la flora siciliana i li va atorgar els castells de Trip i de Licata, a més de les rendes de Malta.

Tot seguit, segons Muntaner, Roger de Flor es va llançar a la pirateria a les costes de Roma, Gènova, Pisa, Catalunya, Espanya i el nord d’Àfrica, aconseguint incrementar encara més les seves riqueses i fama. Teresa Mallol diu que el 1301 va realitzar una incursió a la platja de Barcelona on «va demanar comprar vitualles, i com li van respondre que havien de consultar el rei, les va prendre a la força als vaixells que es trobaven a la platja i, a més, va robar a altres barques catalanes de càrrega. L’any següent, la costa catalana estava previnguda perquè l’havien vist piratejant a Toulon i a la zona de la Provença; tot i estar a l’aguait, va robar un vaixell al port de Palamós».

16464

De la guerra contra els angevins a la lluita contra els turcs

De retorn a Sicília d’un dels seus assalts pirates s’assabenta que el duc de Calàbria, Robert (fill de Carles II d’Anjou), ha posat setge a la ciutat de Messina (1301). Amb els seus vaixells, Roger de Flor aconsegueix trencar el setge i portar aliments a la ciutat. Sembla ser que en aquest conflicte és quan Roger de Flor va tenir el primer contacte amb els almogàvers.

El fracàs en el setge de Messina obliga el duc de Calàbria a rebre l’ajut del papa i del seu pare, el rei Carles II d’Anjou. Amb tropes de refresc, assetgen Sciacca. El setge acaba el 1302, quan se signa la pau de Caltabellotta per la qual Frederic es va quedar el tron de Sicília mentre que Carles II es quedava tot el regne de Nàpols i la seva germana Elionor es casaria amb Frederic. Amb la fi de les hostilitats, Roger de Flor va posar les seves armes al servei de l’emperador de Bizanci, en part per por a ser processat per la seva antiga acusació de robatori.

Després d’obtenir el beneplàcit del rei Frederic II, Roger de Flor demana a l’emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, una sèrie de condicions: bones pagues per als seus soldats, el casament amb una princesa de la dinastia regnants (l’escollida serà la neboda de l’emperador, Maria), i ser nomenat megaduc, sisè grau en la jerarquia nobiliària bizantina. Amb aquestes condicions acceptades, Roger de Flor va arribar a Constantinoble amb uns 4.000 almogàvers.

De seguida van passar a l’Àsia Menor per assetjar als turcs otomans, als quals els van vencen contínuament amb grans victòries com l’aixecament del setge de Filadèlfia o l’alliberament de les ciutats gregues de Lídia. Quan tornaven de fer retrocedir els turcs fins al Tàuride, els almogàvers van rebre l’encàrrec de l’emperador d’anar fins a Adrianòpolis per sufocar una rebel·lió dels búlgars. Aquests es rendeixen abans de plantar batalla, i els almogàvers se situen a Gal·lípoli per passar l’hivern.

MOE23237

Roger de Flor i els almogàvers són rebuts per l’emperador de Bizanci a Constantinoble.

De la traïció i la mort als ducats d’Atenes i Neopàtria

Roger de Flor es va desplaçar a Constantinoble per exigir a l’emperador els sous que se’ls devien. Per pal·liar les desavinences, Andrònic II Paleòleg li va oferir la meitat del que els devia i ser nomenat Cèsar d’Orient de tots els territoris conquerits a l’Àsia Menor, on els turcs havien tornat a assetjar Filadèlfia. Abans de partir de nou a la lluita, Roger de Flor va anar a Adrianòpolis per acomiadar-se de Miquel IX, co-emperador i fill d’Andrònic.

Miquel IX odiava Roger de Flor per l’enveja dels seus èxits militars però també a causa de les ambicions territorials en un imperi que havia de ser seu. Per aquest motiu, va ordenar matar Roger de Flor i altres comandants almogàvers després d’un banquet de set dies. Els autors materials van ser els alans, un poble mercenari aliats dels bizantins que havien tingut diverses disputes amb els catalanoaragonesos.

Com a venjança, els almogàvers que quedaven a Gal·lípoli van arrasar la Tràcia i el Bòsfor i van estar vivint del saqueig i del pillatge durant uns quants anys, el que es va anomenar com a Venjança Catalana. En Els catalans a les guerres del món, Josep Maria Solé i Sabaté i Eduard Puigventós López expliquen que «van convertir Gal·lípoli en un gran mercat d’esclaus, bestiar i riqueses robades».

El 1307 va fracassar l’intent de Frederic II de Sicília de sotmetre’ls a vassallatge sota el seu nebot, Ferran de Mallorca. Tampoc no van durar gaire a les ordres dels diversos senyors pels quals van lluitar, com Carles de Valois o el duc d’Atenes, Gualter V. A aquest el van deposar el 1311 i es van quedar un territori al qual van sumar el 1319 el ducat de Neopàtria, creat amb terres conquerides a genovesos, venecians i altres senyors de la zona.

Tot i tenir l’hostilitat del Papat i de molts senyors feudals, el govern almogàver va continuar fins al 1337, quan serbis i albanesos els van atacar pel nord. Afeblits pel poc o el nul suport sicilià (sota la corona a la qual s’havien sotmès finalment) van anar perdent territoris fins que el 1388 van perdre el ducat d’Atenes de mans florentines. El 1390 perdien Hypati, capital del ducat de Neopàtria.

 

almogavers-catalans

Almogàvers.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s