Jaume I i la conquesta de l’emirat de Múrcia (1265-1266)

Entre novembre de 1265 i febrer de 1266, Jaume I va conquerir l’emirat de Múrcia, revoltat contra el seu vassall, el regne de Castella. Alfons X de Castella va demanar al monarca català, que també era el seu sogre, que li recuperés un territori sense cap mena de compensació, cosa que Jaume I va acceptar. Després d’aconseguir el territori murcià sense pràcticament ni lluitar, Jaume I va retornar l’emirat al seu gendre.

EntradadeJaimeIenMurcia

Entrada de Jaume I a Múrcia l’any 1266, quadre de Mauricio Federico Ramos (1846-1904)

 

Context

La victòria de la coalició de regnes cristians a la batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212) va significar el desmembrament de l’Imperi almohade que, des del 1147, havia establert una unitat política i religiosa a Al-Àndalus i el Magrib sota el control del califa de Marràqueix. La desintegració de l’Imperi almohade, tant per la pressió dels regnes cristians com per la inestabilitat política interna, va provocar la divisió de l’Imperi en emirats més o menys extensos. El 5 d’agost de 1228, l’andalusí Ibn Hud establia a Múrcia un emirat totalment independent de Marràqueix.

Ibn Hud va aconseguir dominar la majoria de territoris andalusins. Però les contínues victòries cristianes i la debilitat del seu govern van fer aflorar altres cabdills, com Ibn al-Ahmar que, el 1232, es va col·locar al capdavant de l’emirat de Granada. Ibn Hud va ser assassinat el 1238 a Almeria, cosa que va enfonsar l’emirat de Múrcia en una inestabilitat política que no va acabar fins a l’arribada al poder de Baha ad-Dawla, oncle d’Ibn Hud. Però davant la debilitat del seu poder i l’amenaça de castellans, catalano-aragonesos i granadins, va decidir rendir vassallatge als primers.

L’abril de 1243, Baha al-Dawla i l’infant Alfons, fill de Ferran III de Castella, van signar l’anomenat Tractat d’Alcaraz, pel qual “es decidí la partició, a meitat, de les rendes del reialme [de Múrcia] […] Els castellans, a més, es reservaven la tinença de les principals fortaleses del regne […] A canvi, els musulmans serien respectats i rebrien protecció militar contra Granada” (Jaume I i el regne de Múrcia, Josep-David Garrido, 1997). L’historiador Ernest Belenguer explica que “en realitat, el vassallatge era molt lluny […] de ser un veritable domini cristià. No hi havia colonització castellana, hi faltava el control de les fortaleses i, a més, hi mancava una estructura organitzativa” (Jaume I i el seu regnat, 2006).

Però no totes les poblacions murcianes van acceptar el Tractat d’Alcaraz. Algunes s’hi van revoltar, i van precisar del control militar castellà, com Alacant, Lorca o Cartagena. L’infant Alfons les va dominar i hi va establir una guarnició militar de castellans. A més, va expulsar-ne els habitants musulmans o els va resituar en zones perifèriques de les ciutats.

LibroDesJuegasAlfonXAndCourt

Alfons X el Savi amb la seva cort

La confluència de castellans i catalanoaragonesos

L’avanç de les tropes cristianes cap al sud va provocar el repartiment de les futures terres andalusines. A la banda oriental de la península Ibèrica, castellans i catalanoaragonesos van establir uns acords fronterers en els tractats de Tudilén (1151) i de Cazola (1179) que eren força imprecisos. Per aquest motiu, els dos regnes cristians van tenir algun enfrontament per la conquesta de ciutats andalusines, com el cas de Xàtiva, arrabassada per Jaume I als musulmans però cobejada pels castellans.

La situació es va salvar el 26 de març de 1244 amb la signatura del Tractat d’Almirra entre l’infant Alfons i Jaume I, on els dos regnes van delimitar clarament els seus límits de conquesta. En el Tractat “s’imposava finalment el sentit comú delimitat amb puntualitat la nova frontera entre Castella i la Corona d’Aragó, sobretot els vessants meridionals de Múrcia i València” (E. Belenguer, Jaume i el seu regnat, 2006). D’aquesta manera, l’emirat de Múrcia quedava sota el domini del regne de Castella.

Tot i això, les aspiracions catalanoaragoneses sobre el territori murcià venien de lluny. El 1239, Jaume I ja va enviar una expedició que va fracassar contra un territori que entrava dins la zona d’influència castellana segons el Tractat de Cazola. El casament de les seves filles amb els infants de Castella (Violant amb Alfons el 1246 i Constança amb Manel el 1256), va ser un motiu important perquè es mantingués fidel als documents signats amb els castellans respecte Múrcia.

Tractat_Almizra

Representació del Tractat d’Almirra

La rebel·lió mudèjar

A partir de 1257, quan Alfons, ja convertit en el rei Alfons X, va iniciar un política de repoblament cristià en terres murcianes, els andalusins es van sentir agreujats. La progressiva arribada de nous pobladors cristians, atrets per les concessions realitzades pel rei castellà, així com l’autorització reial per a poder adquirir heretats a tot el territori subjecte al Tractat d’Alcaraz, provocà cert malestar entre la població musulmana” (J-D Garrido, Jaume I i el regne de Múrcia, 1997). El descontentament entre la població mudèjar va anar creixent fins a esclatar el 1264.

La primavera d’aquell any, Ibn al-Ahmar, emir de Granada i també vassall d’Alfons X, es va revoltar contra el monarca castellà gràcies al reforç militar de tropes berbers. Ibn al-Ahmar va aconseguir sumar a la rebel·lió els andalusins murcians liderats per Al-Wàthiq, membre de la família governant vassalla de Castella, però que només va poder arrossegar aquells municipis que tenien una important població mudèjar i que no comptaven amb prou guarnicions castellanes. De fet, les úniques ciutats importants sumades a la revolta van ser Múrcia i Elx.

Les successives derrotes militars van conduir Ibn al-Ahmar a la rendició el 1265 amb el pacte d’Alcalà de Benzaide. Poc després es va rendir Al-Wàthiq, però la rebel·lió va continuar a cada ciutat, sobretot perquè les tropes berbers no havien abandonat Al-Àndalus. Alfons X, ocupat en sufocar la revolta a la zona de la Bètica, va demanar ajuda al seu sogre, Jaume I, per recobrar el control de l’emirat de Múrcia. La petició li va arribar a través de la seva filla, Violant.

Jaume I es va mostrar partidari de la petició bàsicament per tres motius: per no deixar els seus néts sense unes terres que els pertanyien, per no molestar un poder com el que començava a representar la Corona de Castella, i, el motiu més important, per evitar que la rebel·lió s’estengués des de Múrcia per les terres frontereres de València, on ja hi havia hagut dues revoltes mudèjars anteriors. Però Jaume I necessitava el consentiment de la noblesa catalanoaragonesa.

Ruta de Jaume I en la conquesta de Múrcia. Font: Josep-David Garrido, 'Jaume I i el regne de Múrcia'

Ruta de Jaume I en la conquesta de Múrcia. Font: Josep-David Garrido, ‘Jaume I i el regne de Múrcia’

Sí de Barcelona, no de Saragossa

Tot i que amb moltes reticències, Jaume I va aconseguir el suport de les Corts catalanes, però no el de les aragoneses, que no veien cap benefici en una empresa militar que es feia en nom d’un rei estranger, a banda de reclamar drets a les terres valencianes recentment conquerides. D’aquesta manera, la conquesta de Múrcia es va realitzar majoritàriament amb tropes catalanes i valencianes, tot i que també n’hi havia d’aragoneses.

L’estiu de 1265, Jaume I va enviar el seu fill, l’infant Pere, a realitzar dues ràtzies de fustigament contra terres murcianes per tal de facilitar la invasió. El novembre d’aquell any, les tropes de Jaume I es trobaven davant el primer municipi revoltat, Villena. La població es va rendir sense lluitar després que el monarca català es comprometés a demanar a Alfons X que respectés les seves vides i propietats. Així va aconseguir la rendició d’Elda i Petrer, fins arribar a la població aliada d’Alacant, la qual seria el centre d’operacions dels catalanoaragonesos la resta de la campanya.

Reforçat amb les tropes castellanes d’Alacant, Jaume I va aconseguir també la rendició de la principal ciutat revoltada (a banda de Múrcia), Elx. Estant a la ciutat aliada d’Oriola, Jaume I va rebre l’avís des de Lorca (població que no es va sumar a la revolta, com Alacant o Oriola) que genets berbers s’acostaven des de Granada per reforçar la defensa de Múrcia. El rei català va decidir fer-los front a prop d’Alhama, ciutat a la qual es van refugiar els berbers sense plantar batalla.

Després d’una trobada amb Alfons X a Alcaraz, Jaume I va iniciar el setge de Múrcia el gener de 1266. La ciutat es va rendir el febrer d’aquell any gairebé sense lluitar. Abans de la seva retirada, Jaume I va deixar a Múrcia una població d’uns 10.000 colons catalans. Però la devolució de Múrcia a Castella va provocar un fort malestar entre la noblesa catalana que es va transformar en clara oposició quan la monarquia va demanar ajuda per a una altra expedició a Andalusia.

De fet, Múrcia sempre va estar en la ment dels monarques catalans fins al punt que el nét de Jaume I, Jaume II, la va conquerir totalment el 1296 en el marc de la guerra civil pel tron de Castella. Jaume II va acceptar amb Ferran IV de Castella la sentència arbitral de Torrelles (1304) per la qual el nord de Múrcia (Alacant, Elda, Elx o Oriola, entre altres municipis) passaven a mans del regne de València.

Ibn-Hud-estuvo-a-la-cabeza-

Dominis de l’emirat d’Ibn Hud amb capital a Múrcia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s