L’incident Mechelen: l’oportunitat d’evitar la invasió nazi de França (1940)

El matí del 10 de gener de 1940, una avioneta alemanya realitzava un aterratge forçós prop del municipi belga de Vucht, a l’actual Maasmechelen. A bord de l’aparell hi viatjaven dos oficials nazis, els majors Erich Hönmanns i Helmuth Reinberger. El segon portava un dels principals secrets alemanys d’aleshores: el pla d’invasió del Bèlgica, Holanda, Luxemburg i el nord de França amb el dia de l’atac: el 17 de gener. Aquest va ser el començament del conegut com a incident Mechelen.

Honsmanns i Reinberger

Un vol inesperat

Reinberger era l’encarregat dels subministres de les tropes paracaigudistes que havien de ser llançats darrere la frontera belga, a la zona de Namur, el primer dia de la invasió. L’historiador britànic Hugh Sebag-Montefiore explica en el seu llibre Dunkirk: fight to the last man que el 10 de gener de 1940 Reinberger es trobava a la base aèria de Loddenheide, a prop de Münster, i aquell mateix dia tenia previst agafar un tren cap a Colònia. Però va canviar de plans quan Hönmanns es va oferir a portar-lo en avioneta, ja que la seva dona vivia en aquella ciutat.

El dia era força boirós i ventós. Tot i que van albirar el complex industrial dels afores de Colònia, Hönmanns no va poder el riu Rin que li servia de referència per aterrar. Per aquest motiu, va virar cap a l’oest i buscar així el Rin. Però aquest riu estava congelat i cobert de neu, per la qual cosa es confonia amb el paisatge. Els dos oficials van continuar volant cap a l’oest fins que es van veure forçats a aterrar per un problema mecànic, ja en territori belga. Tot i que l’avió va quedar força malmès, els dos ocupants van sortir-ne il·lesos.

Quan Hönmanns i Reinberger es van assabentar d’on eren, el segon va intentar cremar el pla d’invasió amb uns llumins. Sebag-Montefiore continua narrant que els papers no van poder ser destruïts totalment per l’arribada de guàrdies fronterers belgues, que van detenir els oficials nazis i es van fer amb els documents. Però un cop a la prefectura, Reinberger va provar de tornar a destruir-los llençant-los a una estufa, però es va cremar la mà en aixecar la tapa, cosa que va alertar els vigilants i van poder rescatar els papers de nou.

Un accident real o una trampa dels nazis?

Pla alemany d'invasió de França i Bèlgica

Fragment actual del pla d’invasió capturat pels belgues.

Quan les notícies de l’accident van arribar a Alemanya, els nazis van creure que Hönmanns i Reinberger podien ser uns traïdors. Per contra, els belgues temien que tot fos una juguesca per fer-los creure que l’atac era imminent i obligar-los a demanar ajuda a britànics i francesos i moure les seves tropes a Bèlgica. Però l’aparatositat de l’aterratge de l’avió va convèncer els belgues que aquell accident no podia haver estat intencionat.

El 12 de gener, els belgues van permetre a Hönmanns i Reinberger entrevistar-se a Brussel·les amb els agregats militars nazis a Bèlgica i Holanda, el tinent general Ralph Wenninger i el coronel Rabe von Pappenheim. En aquella trobada, que va ser enregistrada en secret, tots dos oficials accidentats van trametre als seus companys que la part més compromesa dels papers havia estat destruïda i que, per tant, els belgues continuaven sent ignorants de les seves intencions. Així ho va trametre l’ambaixador nazi a Bèlgica, Vicco von Bülow-Schwante, a Berlín.

Tot i que els papers havien estat parcialment carbonitzats, els belgues van poder intuir un atac a la zona del Benelux i el nord de França, malgrat que desconeixien la data de l’inici d’aquest atac. Així, la tarda del mateix dia de l’accident, el rei Leopold III en va informar el seu ministre de Defensa, el general Henry Denis, i a les autoritats d’Holanda i Luxemburg.

Per la seva banda, el general Raoul van Overstraeten, conseller militar de Leopold III, va avisar el comandant en cap dels Aliats, el general Maurice Gamelin. L’historiador Jonathan Epstein apunta al llibre Belgium’s dilemma que Overstraeten va avisar els aliats només amb un resum dels plans alemanys trobats, sense passar-los còpia, cosa que va fer desconfiar britànics i francesos de la veracitat de les intencions nazis. Tot i això, francesos i britànics van desplaçar tropes a la frontera belga, tot esperant el permís per entrar en aquest país declarat neutral.

El 13 de gener, l’agregat militar belga a Berlín, Georges Goethals, va avisar Brussel·les que l’atac es podria produir l’endemà, 14 de maig, per evitar contramesures defensives. La informació li havia facilitat el seu homòleg holandès, Bert Saas, el qual mantenia contactes amb un dissident nazi, el coronel Hans Oster. En la nota de Goethals, aquest feia referència als documents requisats als aviadors accidentats. Aquest fet va posar en alerta els belgues, ja que aquest punt no havia aparegut en cap de les notícies periodístiques sobre el sinistre, per la qual cosa van tenir el dilema de si tot era una trampa dels nazis o era una situació real.

Davant aquesta situació, Overstraeten va posar en alerta els quarters belgues d’un atac imminent. El cap de l’Estat Major belga, el general Edward van den Bergen, va cridar 80.000 reservistes i va ordenar l’aixecament de les barreres a la frontera amb França per facilitar l’entrada dels Aliats. Aquestes mesures, que van ser preses sense el permís ni d’Overstraeten ni de Leopold III, li van costar el càrrec a finals de gener per posar en alerta els alemanys que els belgues coneixien el pla d’invasió.

Avió caigut a Vucht

L’avió en què viatjaven Hönmanns i Reinberger just després de l’accident.

14 de gener: la invasió imminent que no arriba

Al matí del 14 de gener, després de comprovar que no hi havia cap atac alemany, el rei Leopold III va contactar amb els britànics per demanar-los garanties en cas que tropes britàniques i franceses entressin al seu país, com no iniciar cap negociació sobre Bèlgica sense la presència del seu país. Els francesos van entendre que l’acceptació de les garanties significava poder entrar a Bèlgica, per la qual cosa van tornar a mobilitzar les tropes situades a la frontera tot creient que la resposta britànic seria positiva. Però els britànics no van satisfer els belgues, per la qual cosa la frontera va continuar tancada i va crispar les relacions entre França i Bèlgica.

Però per aquells moments, Hitler havia tornat a ajornar la data de la invasió, principalment a causa de les fortes nevades que van caure a la zona fronterera belga-holandesa i alemanya. De fet, el dictador alemany mai no va estar satisfet amb el pla original, similar al que van idear els alemanys el 1914. Hitler temia que la situació s’enquistés tal i com havia passat a la Primera Guerra Mundial. A més, davant la pèrdua del factor sorpresa pel coneixement dels plans per part dels Aliats, el dictador nazi va demanar l’elaboració d’un altre pla.

L’encarregat de la seva redacció va ser el veterà mariscal Erich von Manstein, el qual va idear un atac de distracció sobre Holanda i Bèlgica, tal com esperaven els Aliats, mentre que el gruix de les forces cuirassades atacarien més al sud, per la zona boscosa de les Ardenes, entre Dinant i Sedan. Havia de ser una operació ràpida, ja que la intenció era arribar fins al canal de la Mànega, encerclar els Aliats a Bèlgica i obligar-los a rendir-se. La data definitiva de la invasió es va establir per al 10 de maig.

Bergen, Leopold i Overstraeten

D’esquerra a dreta, Van der Bergen, el rei Leopold III i Raoul Overstraeten.

Malgrat tot, l’incident Mechelen no va modificar substancialment el pla alemany. Els Aliats esperaven un atac pel centre de Bèlgica, similar a com va passar a la Primera Guerra Mundial. El pla dels Aliats, doncs, era el d’entrar a Bèlgica tan bon punt comencés la invasió, aturar-la i, posteriorment, envair Alemanya. La derrota aliada va ser culpa principalment de la incapacitat dels comandaments de preveure un canvi en els plans alemanys i, especialment, pel desconegut concepte de guerra llampec (blitzkrieg) emprat a les Ardenes, una zona considerada impenetrable.

El 15 de maig, els nazis van travessar el riu Mosa per Sedan i tres dies més tard ja eren al canal de la Mànega. Les tropes aliades van quedar aïllades principalment a Dunkerque però van poder ser evacuades al Regne Unit entre el 26 de maig i el 4 de juny. El 22 de juny, França capitulava.

Hönmanns i Reinberger van ser condemnats a mort a Alemanya per rebel·lia, però la pena no es va executar mai. Els Aliats els van traslladar primer al Regne Unit i després al Canadà, on van passar-se tota la guerra internats en un camp de presoners.

Monument a l'incident Mechelen

Memorial a l’incident Mechelen, a l’actual Maasmechelen, Bèlgica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s