L’expedició nord-americana a la Rússia bolxevic (1918-1919)

Entre 1918 i 1919, uns 13.000 soldats estatunidencs van ocupar dues regions russes. La intervenció es va fer en el marc de la revolució bolxevic i amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial. Juntament amb 14 nacions més, els nord-americans es van veure involucrats en una guerra civil que no van poder guanyar però que tampoc no van saber comprendre.

Nord-americans a Rússia

Nord-americans a Rússia

La Guerra Civil Russa

El 1917, després del triomf de la Revolució d’Octubre que va alçar els bolxevics al govern i va escombrar qualsevol rastre de l’anterior règim tsarista, Rússia va iniciar una guerra fratricida. Antics elements tsaristes i contraris als bolxevics van encetar una lluita que va comptar amb el suport de 12 països: Anglaterra, Canadà i l’Índia (com a membres de l’Imperi britànic), la Xina, el Japó, França, Finlàndia, Grècia, Itàlia, Polònia, Romania i els Estats Units, a més de nacionalistes txecs, eslovacs i ucraïnesos. Els russos antibolxevics i els seus aliats internacionals van ser coneguts com l’Exèrcit Blanc, en oposició a l’Exèrcit Roig.

La guerra es va desenvolupar en tres fronts principals: l’est (Sibèria), el sud (Ucraïna i regions adjacents) i el nord-oest (a la zona fronterera amb Finlàndia). La intenció primera de la intervenció internacional era la de protegir el material de guerra que havien anat acumulant a ports russos com els de Murmansk, Arkhànguelsk o Vladivostok en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, en la qual Rússia s’havia unit en contra de les Potències Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, l’Imperi otomà i Bulgària).

El Tractat de Brest-Litovsk (3 de març de 1918), signat entre els bolxevics i les Potències Centrals, significava la sortida de Rússia de la guerra però també la pèrdua d’una important part del seu territori, uns territoris que comprenien Estònia, Letònia i bona part d’Ucraïna i que posava en perill els subministraments emmagatzemats en els ports propers. Els Aliats van veure la necessitat de protegir dels alemanys aquest material, però també d’evitar que caigués en mans dels mateixos bolxevics.

I encara hi havia un motiu més per intervenir a Rússia: tornar a obrir el front de l’est, de manera que les Potències Centrals haguessin de dividir de nou les seves tropes. Per aconseguir-ho, els Aliats comptaven amb la Legió Txeca. Es tractava d’un cos militar format per nacionalistes txecs i eslovacs (nacions que llavors formaven part de l’Imperi austrohongarès) que va lluitar a la Primera Guerra Mundial amb l’exèrcit tsarista.

La Legió es va anar ampliant amb els presoners fets durant el conflicte. Després de la pau de Brest-Litovsk, els bolxevics van acordar traslladar els seus membres a França perquè continuessin la lluita al front occidental. El trasllat s’hauria de fer des de Vladivostok a través dels Estats Units. Per aquest motiu, les diverses unitats de la Legió Txeca van pujar al tren transsiberià per dirigir-se al principal port rus de l’Àsia. Però els nacionalistes txecs es van revoltar quan els bolxevics van exigir el seu desarmament i el lliurament dels desertors de l’exèrcit austrohongarès.

Americans a Arkhànguelskmapa-doperacions-al-nord-de-russia

Anglesos i francesos van pressionar els nord-americans perquè els ajudessin a controlar els subministres de guerra que eren en territori rus. Les pressions havien començat just després de la revolució bolxevic, però els americans no van cedir fins al juliol de 1918 i sempre amb la condició de ser els garants del material bèl·lic. És a dir, que no podien participar en accions ofensives. Al setembre, uns 5.000 americans destinats en un primer moment a França, van arribar a Arkhànguelsk, a 960 quilòmetres al nord de Moscou. Van ser coneguts com l’Expedició Os Polar.

La ciutat havia estat ocupada pels Aliats el 2 d’agost i estava sota comandament britànic. Tot i que quan els Aliats hi van arribar, els subministres havien desaparegut amb els bolxevics, els americans van participar en accions defensives al riu Dvina fins a Kotla i a la línia fèrria de Vologda, en un radi de 290 quilòmetres al sud d’Arkhànguelsk. Eren línies de front llargues i difícils de mantenir. L’hivern de 1918, els bolxevics van iniciar una ofensiva als voltants del riu Dvina que els americans van poder resistir.

Quan els Aliats van comprovar que els alemanys es retiraven de Finlàndia i d’Ucraïna per reforçar el front occidental i que, per tant, ja no eren un perill per a les reserves acumulades a Rússia, els britànics van establir com a objectiu el rescat de la Legió Txeca i erigir un exèrcit rus antibolxevic. Però van fracassar en els dos objectius.

Amb la rendició alemanya, l’11 de novembre de 1918, la societat civil nord-americana va demanar el retorn de les tropes establertes a Rússia. La situació a Arkhànguelsk, amb les aigües del port congelades, era tensa i, fins i tot, hi va haver amotinaments. Finalment, els americans van deixar el nord de Rússia a principis de l’estiu de 1919 amb un balanç de 500 baixes, una cinquena part a causa de la grip espanyola.

Presoners bolxevics custodiats per soldats estatunidencs

Presoners bolxevics custodiats per soldats estatunidencs

Americans a Vladivostok

Vladivostok era el principal port rus en el seu territori asiàtic. Era una base naval estratègica on els Aliats també van emmagatzemar quantitats importants de material i subministres per ajudar Rússia en la Primera Guerra Mundial. Amb el triomf de la Revolució d’Octubre, la Xina i el Japó van mobilitzar tropes per una hipotètica invasió de la regió. El gener de 1918, japonesos i anglesos hi van enviar vaixells de guerra.

A l’agost d’aquell any, els Aliats van ocupar la ciutat. Els anglesos es van dedicar a subministrar ajut material al principal líder de l’Exèrcit Blanc, l’almirall Alexandr Koltxac. I els americans, uns 8.000 arribats entre el 15 i el 21 d’agost de 1918, van vigilar trams de la línia fèrria entre Vladivostok i Nikolsk. Al setembre, els Aliats van aconseguir contactar amb els membres de la Legió Txeca, alguns dels quals van poder arribar fins a Vladivostok. Els Aliats es van desplaçar llavors cap a l’oest per obrir un nou front, però els japonesos es van negar a anar més enllà del llac Baikal. Els americans tampoc no hi van anar, sospitant de les intencions dels nipons.

De fet, durant l’estiu de 1918 el Japó havia ocupat la regió del Transbaikal i havien pres el control del ferrocarril transmanxurià. Al novembre ocuparien els principals ports i ciutats de les províncies marítimes russes i la ciutat de Txità, a la Sibèria oriental. La intenció última dels japonesos, que van enviar uns 70.000 homes a Rússia, era apoderar-se del control d’aquests territoris i ampliar així la seva influència a l’Àsia.

Però davant les contínues derrotes de Koltxac i, sobretot, davant la rendició de les Potències Centrals, la majoria de tropes estrangeres a Rússia van començar a posar en dubte la seva missió, entre ells els americans. Tot i això, els Aliats van continuar oferint suport a l’Exèrcit Blanc fins a la mort de l’almirall, executat pels bolxevics el 20 de febrer de 1920. Els americans van abandonar Vladivostok l’abril de 1920, i la resta d’Aliats ho van anar fent progressivament fins al juny. Excepte els japonesos, els quals es van quedar i, fins i tot, van reforçar les seves posicions a Corea i Manxúria. Davant les pressions americanes i britàniques, a més de la pressió interna pel cost de l’ocupació, els japonesos van abandonar Rússia l’octubre de 1922 i l’illa de Sakhalin el 1925.

Tropes nord-americanes desfilant per Vladivostok

Tropes nord-americanes desfilant per Vladivostok

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s