Àccium, la batalla naval que gairebé no va existir (31 aC)

El 2 de setembre del 31 aC, la flota d’Octavià, el futur primer emperador romà, va derrotar la flota combinada de Marc Antoni i de la reina d’Egipte, Cleòpatra VII, en l’anomenada batalla d’Àccium. L’enfrontament va canviar la història de Roma i de l’Occident europeu, però no va ser una lluita aferrissada entre dos rivals. Més aviat va ser una fugida honrosa.

Recreació de la batalla d'Àccium del pintor Lorenzo A. Castro (1672-1700).

Recreació de la batalla d’Àccium del pintor Lorenzo A. Castro (1672-1700).

Units en la venjança a Cèsar

Després de l’assassinat de Juli Cèsar, el 15 de març del 44 aC, Roma es va trobar amb un buit de poder. Només dos homes estaven en disposició d’ocupar aquest buit. El més ben posicionat era Marc Antoni, mà dreta de Cèsar en la guerra de les Gàl·lies i en la segona guerra civil romana i, per tant, militar de prestigi. De l’altra, Gai Octavià, nebot de Cèsar i designat per ell mateix com el seu hereu. La lluita dels dos homes es va anar forjant lentament fins a culminar a Àccium.

L’octubre del 43 aC, però, els dos rivals es van aliar per acabar amb els assassins de Cèsar. Tots dos, juntament amb Marc Emili Lèpid, van formar un triumvirat i es van repartir l’Imperi: Marc Antoni es va quedar la Gàl·lia; per a Octavià van ser Àfrica, Sicília i Sardenya; i per a Lèpid va ser Hispània i la Gàl·lia Narbonesa.

Després d’una purga política en la mateixa Roma, Marc Antoni i Octavià es van desplaçar a Macedònia per derrotar els assassins de Cèsar, cosa que va passar l’octubre del 42 aC en dues batalles a Filipos. En tornar hi va haver un altre repartiment de l’Imperi en àrees d’influència: Marc Antoni es va quedar l’Orient, Octavià l’Occident, i Lèpid Àfrica.

Marc Antoni i Cleòpatra es troben per primer cop

L’hivern del 42 al 41 aC, Marc Antoni va viatjar per Grècia i Àsia Menor on va nomenar diversos reis locals (com l’Herodes bíblic). El 40 aC es va entrevistar a Tars amb Cleòpatra VII, reina d’Egipte. L’hivern següent el van passar junts a Alexandria i Cleòpatra va quedar embarassada de bessons.

Mentrestant, a Itàlia, Octavià (fent-se ja anomenar Gai Juli Cèsar Octavià) va haver de fer front a diverses sublevacions en les quals es van veure implicats diversos familiars de Marc Antoni. Tots dos es van trobar la tardor del 40 aC a Bríndisi per renovar el seu pacte d’amistat. Per segellar-lo, Marc Antoni es va casar amb Octàvia, germana d’Octavià.

Del 39 al 37 aC, Marc Antoni va estar lluitant contra els parts sense gaire èxit. Va demanar ajut a Octavià, però aquest estava enfeinat sufocant la rebel·lió de Sext Pompeu, el qual controlava Sardenya i Sicília i amenaçava de tallar el subministre de gra a Roma. Octavià el va derrotar el 36 aC, però després va haver de vèncer el triumvir Lèpid, el qual no volia deixar el govern de Sicília.

Encontre entre Marc Antoni i Cleòpatra segona el pintor Lawrence Alma-Tadema (1836-1912).

Encontre entre Marc Antoni i Cleòpatra segons el pintor Lawrence Alma-Tadema (1836-1912).

De les donacions d’Alexandria a la guerra oberta

Per aquest motiu, Marc Antoni va demanar ajuda a Cleòpatra per la seva lluita contra els parts. Com a compensació, el 34 aC. Marc Antoni li va concedir el govern d’una sèrie de territoris asiàtics, alguns dels quals encara per conquerir. Aquest fet, conegut com les donacions d’Alexandria, juntament amb la seva relació personal amb Cleòpatra, va aixecar les ires d’Octavià i de bona part de la societat romana.

Les diferències entre els dos triumvirs va anar creixent fins que el 32 aC, Marc Antoni va rebutjar Octàvia. El Senat romà va declarar la guerra a Egipte mentre Octavià desprestigiava públicament Marc Antoni. El primer i decisiu enfrontament va tenir lloc davant el golf d’Ambràcia, a Grècia, al nord de l’illa de Lèucada, davant el promontori d’Àccium.

A la primavera, Octavià va creuar l’Adriàtic amb la seva flota. Al mateix temps, Marc Antoni hi va arribar amb vuit esquadres de 60 galeres i més de 500 bucs d’avituallament. En total devien ser uns 75.000 soldats d’infanteria i 12.000 genets, davant les 400 galeres i els 92.000 homes d’Octavià (Marcel Le Glay, Grandeza y decadencia de la República romana, 2001).

Probablement, Marc Antoni tenia la intenció d’atacar Apol·lònia i Dirrachium (Durrës, a Albània) per controlar la via Egnàtia que travessava les províncies romanes des de l’Adriàtic fins a Constantinoble. Però Agripa, comandant en cap de la flota d’Octavià, va atacar el Peloponès, tot tallant els subministraments a Marc Antoni.

Per la seva banda, Octavià va desembarcar a Epir (actual Albània) i es va dirigir cap al sud fins a acampar a l’altra banda de l’estret d’Ambràcia, just davant el promontori d’Àccium on eren Marc Antoni i Cleòpatra. En aquells moments, el gruix de la flota d’Octavià blocava el pas de l’estret amb dues fileres de vaixells i, per tant, tenia assetjat Marc Antoni i la reina egípcia.

Una fugida planejada

“És llavors quan es produeixen greus desercions en l’alt comandament romano-egipci: mentre que Cleòpatra, confiant en la seva flota, vol una batalla en el mar, Antoni, més còmode a terra, desitja actuar en el continent” (Marcel Le Glay, p. 353). El debat era si l’opció més vàlida era fugir a Macedònia, on encara tenien aliats, o s’intentava un atac per mar i poder marxar a Egipte i reunir un altre exèrcit.

La fugida al nord significaria abandonar la flota a Àccium i allunyar-se de les legions fidels de Síria i la Cirenaica (est de l’actual Líbia). Les tropes, a més, començaven a ser delmades per les desercions i per les malalties, especialment la malària, a causa de la insalubritat de la zona pantanosa on era el campament. Finalment es va imposar el criteri de Cleòpatra.

El 2 de setembre, Antoni va cremar els vaixells que no va poder carregar amb els seus homes per tal que no caiguessin en mans d’Octavià i va llançar els 230 vaixells restants contra la barrera del seu enemic. La flota es va dividir en dos, tot obligant els vaixells d’Octavià a fer el mateix. Això va obrir un forat per on va es va esmunyir la flota de Cleòpatra.

Els vaixells d’Octavià van atacar els de Marc Antoni amb catapultes i després els van abordar pels flancs per evitar els poderosos ariets de bronze col·locats a la proa. Marc Antoni va aconseguir fugir pel mateix forat per on havia marxat la reina d’Egipte fins a encalçar-la. Davant aquest abandonament, les tropes terrestres de Marc Antoni es van passar en bloc al bàndol d’Octavià.image42

“No va ser una lluita èpica, sinó una victòria deplorable i fàcil” (Simon Baker, Roma, auge y caída de un imperio, 2007, p. 156). “Àccium és l’última gran batalla naval de l’Antiguitat i, encara que Octavià en va ser el vencedor […], gairebé no es va combatre” (Robin Lane Fox, El mundo clásico, 2007, p.256). “Antoni es disposava a retirar-se a Egipte amb el seu exèrcit, sense lliurar una veritable batalla; simularia donar una batalla per mar per cohonestar la seva retirada; però estava resolt a anar-se’n a Egipte amb Cleòpatra” (Guglielmo Ferrero, Grandeza y decadencia de Roma, 1901-1907, annex a la batalla d’Àccium).

Una batalla magnificada per la propaganda

Posteriorment, Octavià va apoderar-se del control de Grècia i Síria i, després d’un viatge a Roma per sufocar una rebel·lió, el juliol del 30 aC era davant la capital d’Egipte. Va entrar triomfalment a Alexandria l’1 d’agost, el mateix dia que els dos amants se suïcidaven. D’aquesta manera, Roma va annexionar-se Egipte. A la riba de la Mediterrània només li queda per controlar la Mauritània (actual nord del Marroc).

Octavià va erigir un monument en el lloc on tenia el campament durant la batalla d’Àccium, un monument on va col·locar alguns dels ariets de bronze dels vaixells de Marc Antoni. A poca distància del monument va fundar la ciutat de Nicòpolis (ciutat de la victòria). “Devia ser un monument impressionant, apropiat per un triomf impressionant, dels que no s’obliden. Però tot i que la mústia victòria va estar molt per sota de la propaganda d’Octavià, les seves conseqüències van estar a la seva alçada”. (Simon Baker, p. 157).

“La batalla va ser anunciada com una lluita entre els valors d’Occident i d’Orient, entre els vigorosos i piadosos romans d’Octavià i la llibertina immoralitat de la unió entre Marc Antoni i Cleòpatra” (Simon Baker, p. 156). El 16 de gener del 27 aC, Octavià es convertia en Octavi August, el primer emperador de Roma, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, el 19 d’agost del 14 dC.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s