La independència de Portugal en el marc de la crisi de la monarquia hispànica de 1640

El 17 de juny de 1665, les tropes espanyoles van ser vençudes per l’exèrcit portuguès a la batalla de Montes Claros. Era la cinquena derrota important dels espanyols en la guerra que els lusitans mantenien amb Espanya per la seva independència, la qual va ser finalment reconeguda per Madrid el 1668. En aquesta fita, Catalunya va tenir un paper secundari però inestimable per als portuguesos en un moment de decadència de l’Imperi espanyol dels Habsburg o Casa d’Àustria.


60 anys de domini espanyol

antonio_fernandez_-_restauracao_de_portugal_e_morte_de_miguel_vasconcelos

Defenestració de Miguel de Vasconcelos, secretari d’Estat de la virreina de Portugal, Margarida de Saboia, durant la revolta secessionista

El domini espanyol sobre Portugal es va començar a gestar el 1578 amb la mort del rei Sebastià a la batalla de Kasr al-Kabir, al Marroc. El seu parent més proper, el cardenal Enric, va pujar al tron i va intentar renunciar als vots eclesiàstics per continuar amb la dinastia. Però va topar amb l’oposició del papa Gregori XIII, aliat dels Habsburg. De fet, el rei espanyol Felip II també aspirava a la corona portuguesa ja que era nét de Manel I, rei de Portugal entre 1495 i 1521, el qual era també pare d’Enric.

El rei-cardenal va morir el 1580 també sense descendencia, tot desencadenant una crisi successòria. Un dels aspirants a la corona, António de Portugal, nét de Manel I i nebot d’Enric, va ser investit com a rei amb el suport del poble, però la noblesa era partidària del monarca espanyol Felip II. Aquest va envair el país amb un exèrcit liderat pel duc d’Alba que va vèncer les forces d’António a la batalla d’Alcàntara. Felip II va ser proclamat rei de Portugal amb la condició que no convertís el país en una província castellana.

El país va viure sota la governança d’un virrei. Però a partir del segle XVII hi va haver diverses revoltes portugueses (Porto, 1624; Èvora, 1637) que, a poc a poc, es van anar estenent per tot Portugal, especialment per l’augment dels impostos en temps de Felip IV. I és que el vast Imperi espanyol participava des de 1618 a la coneguda com a Guerra dels Trenta Anys, concretament contra la poderosa França i per mantenir el seu control a les rebels Províncies Unides d’Holanda.

Aquests conflictes van crear malestar en els territoris governats per la monarquia hispànica a causa sobretot per la pressió fiscal a què eren sotmesos per sustentar la guerra. A Catalunya, el descontentament també era degut a les malvestats de les tropes espanyoles que ocupaven el territori en les lluites contra França. El 1626, aquest malestar va anar en augment quan el primer ministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, va proclamar la Unió d’Armes per la qual tots els territoris no castellans de la Casa d’Àustria havien d’aportar homes i diners a l’esforç bèl·lic.

El desgast econòmic i moral de les guerres que lliurava Espanya i el malestar per la Unió d’Armes va esclatar finalment el 1640. Al juny, els pagesos catalans es van revoltar contra la presència de tropes al territori en l’anomenat Corpus de Sang, on va morir assassinat el virrei de Catalunya. Al setembre, la Generalitat va signar el Pacte de Ceret pel qual posava el país sota la protecció de França. L’1 de desembre, un grup de nobles, militars i clergues portuguesos van nomenar el duc de Bragança com a rei de Portugal amb el nom de Joan IV.

el-corpus-de-sang

‘Corpus de Sang’, d’Antoni Estruch i Bros (1907). La pintura representa els segadors prenent la imatge del Sant Crist com a bandera de sublevació.

Les rebel·lions es multipliquen per l’Imperi espanyol europeu

L’alçament portuguès s’explica no només pel malestar per la Unió d’Armes, sinó perquè Espanya va limitar els privilegis de la noblesa portuguesa i va augmentar els impostos amb una població empobrida. A més, el comerç colonial portuguès estava amenaçat pels enemics d’Espanya, com Holanda i Anglaterra. La rebel·lió portuguesa no va ser considerada prou important, pels Habsburg, els quals van centrar la major part dels esforços militars sobretot en Catalunya i França. Així, Portugal va tenir temps de crear fortificacions defensives a la frontera i crear aliances amb França i una treva amb Holanda, ambdues el 1641.

Però aquell any de 1641 a la Casa d’Àustria li va aparèixer un altre problema intern. El duc de Medina Sidònia, Gaspar Pérez de Guzmán, cunyat de Joan IV de Portugal, va conspirar per crear una zona independent a Sevilla, Còrdova, Jaen i Granada. Descoberta la conspiració, el duc de Medina Sidònia va ser desterrat a Castella i posteriorment empresonat. I a finals d’aquella dècada també hi va haver incidents secessionistes a Navarra, Nàpols i Sicília. En aquesta illa les revoltes no van ser sufocades fins al 1652.

Paral·lelament a aquests fets, els portuguesos van aconseguir derrotar els espanyols en la primera batalla important des del nomenament de Joan IV com a rei de Portugal en la coneguda com a Guerra de Restauració. Va ser el 26 de maig de 1644 a Montijo, a prop de Badajoz. Va ser l’únic dels cinc grans enfrontaments hispano-portuguesos que va tenir lloc en territori espanyol. Fins llavors, els xocs entre els dos països havien estat petits incidents fronterers que buscaven desgastar l’enemic.

El 1648 es va signar la Pau de Westfàlia per la qual es posava fi a la Guerra dels Trenta Anys. Les Províncies Unides d’Holanda van assolir la independència, però el conflicte hispano-francès va continuar, sent-ne Catalunya l’escenari. Les successives victòries espanyoles i el creixent descontentament local pel govern francès van culminar amb la derrota catalana el 1652 i el Tractat dels Pirineus (1659), mitjançant el qual França es quedava amb el Rosselló, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya.

Signatura de la Pau de Westfàlia

Signatura de la Pau de Westfàlia, per Gerard ter Borch, 1648.

El duc de Schomberg lidera les tropes portugueses

El 14 de gener del mateix any 1659, els portuguesos, que comptaven amb l’ajut anglès des de 1654, van tornar a vèncer els espanyols en una gran batalla, la de les Línies d’Elvas. A partir de 1661, els lusitans, per consell anglès, van comptar amb l’ajut de Frederic Hermann, duc de Schomberg, militar d’origen alemany que havia lluitat al costat d’holandesos, suecs i francesos a la Guerra dels Trenta Anys.

Gràcies a la direcció de Schomberg i al reforç de forces angleses, els portuguesos van poder derrotar els espanyols a la batalla d’Ameixial (8 de juny de 1663), i van repetir la fita un any més tard (7 de juliol de 1664) a la batalla de Castelo Rodrigo. Finalment, el 17 de juny de 1665, les tropes de Schomberg van vèncer definitivament els espanyols a la batalla de Montes Claros o de Vila Viçosa. A partir de llavors, els espanyols, fatigats i arruïnats per tants anys de guerra ja no van fer cap més esforç bèl·lic per recuperar Portugal.

El 13 de febrer de 1668 es van trobar a Lisboa representants de les monarquies portuguesa i espanyola per signar un tractat de pau en nom dels respectius monarques: Alfons VI i Carles II. El document reconeix la independència de Portugal i la restitució de les seves colònies, excepte Ceuta, que va quedar en mans espanyoles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s