La guerra del Rif: quan els espanyols van estar a punt de perdre Melilla (1921)

L’agost del 1921, Espanya va veure perillar la seva sobirania sobre Melilla. La ciutat estava envoltada per les tropes de la recentment constituïda República del Rif, a les ordres d’Abd el-Krim al-Khattabi, el qual acabava de realitzar una matança de soldats espanyols a les posicions d’Annual i de Mont Arruit. L’arribada de tropes des de Ceuta i la península, així com el pragmatisme polític del cabdill rifeny, van evitar una nova humiliació espanyola als ulls de la comunitat internacional.


rifeny-parapetat-rere-un-camell

Un rifeny es parapeta rere un camell.

Espanya, a recuperar el prestigi perdut a Cuba

Al segle XIX, la presència espanyola al nord d’Àfrica es limitava a les ciutats de Ceuta i Melilla (des del 1640 i 1497, respectivament), i a altres punts menors que eren usats com a presidis. L’esforç colonial espanyol es concentrava a Cuba, Puerto Rico i Filipines, un esforç que es va esfumar el 1898. Després de la pèrdua d’aquestes colònies, Espanya va centrar-se en el Marroc no només per recuperar prestigi internacional, sinó també per aixecar els ànims patriòtics a l’interior de la península.

Tot i això, abans de la pèrdua de Cuba, Espanya ja havia iniciat contactes amb el Marroc que van desembocar en acords comercials. Contactes, però, no exempts de tensions que van esclatar en guerra oberta el 1859 i amb l’ocupació de Tetuan l’any següent. Amb la pau posterior, Espanya va aconseguir ampliar els territoris de Ceuta i Melilla, a més de Sidi Ifni, al Sàhara (antic enclavament espanyol a 300 quilòmetres de Lanzarote anomenat Santa Cruz de la Mar Pequeña perdut el 1524), i diversos beneficis comercials. Tetuan va ser retornada el 1862, després que el soldà del Marroc acabés de pagar una indemnització pels danys causats per la guerra.

A més, des del 1848, Espanya havia ocupat les illes Chafarinas, a l’est de Melilla. En aquesta ciutat es va viure al setembre del 1893 un avançament del qual seria la guerra contra les cabiles (o tribus) del Rif, la zona nord del Marroc, muntanyosa, àrida i amb una població aïllada i pobra majoritàriament bereber. La construcció d’un fortí militar al costat d’una mesquita i d’un cementiri musulmà va aixecar les ires de les cabiles que van atacar la ciutat i van matar-ne el cap militar, Juan García Margallo.

Cap a finals del segle XIX, doncs, Espanya es va sumar a l’interès pel sultanat del Marroc que ja mostraven anglesos, francesos i alemanys. Els primers volien controlar la ruta mediterrània cap a l’Índia en perjudici de França, país que ja ocupava Algèria i Tunísia. La intromissió alemanya va permetre un pacte anglofrancès pel qual els primers deixaven el Marroc per als segons a canvi del control total d’Egipte. En aquest context, França va proposar a Espanya el 1902 que controlés una àmplia zona del nord marroquí. Espanya, però, va refusar per por a la reacció d’Anglaterra.

abd-el-krim-lider-de-les-cabiles-del-rif

Abd el-Krim, líder de les cabiles del Rif.

De camí cap al protectorat

El 1904 Espanya va acceptar la proposta francesa, però el territori cedit va ser llavors molt inferior al plantejat dos anys abans. Malgrat tot, Espanya va iniciar l’ocupació de la zona del Rif, especialment en l’explotació dels seus recursos miners de ferro, plom, manganès i antimoni. Però Alemanya no hi va estar d’acord, i el 1905 va desembarcar tropes a Tànger al·legant que estava en perill la independència del sultanat del Marroc. Per evitar una guerra, les potències europees van organitzar una conferència a Algesires.

En aquesta conferència, que va tenir lloc entre gener i abril del 1906, es va ratificar el domini espanyol i francès del Marroc, però es va deixar via lliure a la resta de països per comerciar-hi. Espanya, ja amb el suport internacional, va iniciar la construcció d’un ferrocarril per traslladar els productes que sortien de les mines rifenyes cap a Melilla. Una acció que no va agradar gens les cabiles, les quals van continuar fustigant les tropes i els treballadors espanyols.

La situació va esdevenir dramàtica a partir del 27 de juliol del 1909 quan els rifenys van atacar uns obrers que construïen un pont ferroviari prop de Melilla. A l’atac, conegut com l’emboscada del barranc del Llop, hi van morir uns 150 soldats i una vintena d’oficials. El govern d’Antonio Maura va cridar els reservistes en previsió d’una guerra. Però l’oposició interna que una part de la societat espanyola tenia respecte al Marroc va desembocar en els fets de la Setmana Tràgica a Catalunya.

Després del barranc del Llop, Espanya va aconseguir el control de ciutats properes a Melilla, com Nador o Zeluan, així com el massís del Gurugú. Un control que, el 1911, es va estendre a les ciutats de Larraix i Kasr al-Kabir, a la zona atlàntica, després que el soldà del Marroc demanés ajuda a França davant el caos en què vivia el país alauita. Així, França va ocupar-ne la capital, Fes, cosa que va tornar a aixecar les protestes d’Alemanya. A canvi, París va cedir a Berlín uns territoris que avui formen part de Camerun.

Davant aquesta situació, França i el Marroc van signar el 1912 el Tractat de Fes pel qual es creava formalment el protectorat francès del Marroc. El 27 de novembre, aquest acord es va fer extensiu a la zona nord cedida a Espanya a la Conferència d’Algesires. Era aproximadament el 5% del sultanat, uns 20.000 quilòmetres quadrats amb capital a Tetuan. El protectorat va durar fins al 1956 per a la zona nord, i fins al 1958 per a la zona sud de Sidi Ifni i el Sàhara.

protectorat-espanyol-al-marroc

Mapa del protectorat espanyol del Marroc.

El desastre d’Annual

Durant la Primera Guerra Mundial Espanya no va fer cap moviment d’ocupació del territori per evitar conflictes amb les potències contendents, però a partir del 1919 va començar una penetració que, en principi, havia de ser pacífica. El protectorat espanyol del nord del Marroc es va dividir en dues zones dirigides des de Ceuta i Melilla, i separades per la badia d’Alhucemas. A la primera ciutat estava l’Alt Comissari del Marroc, el general Dámaso Berenguer, qui va iniciar accions de suborn a les cabiles per conquerir pacíficament diverses places com Xauen, el 1920.

Però el general Manuel Fernández Silvestre, comandant de Melilla des del 12 de febrer del 1920 i amic íntim del rei Alfons XIII, va preferir una ocupació ràpida fins a Alhucemas. El gener del 1921, Silvestre va iniciar l’avançament i al juny ja havia ocupat 130 quilòmetres tot establint llocs defensius (anomenats blocaus) sense gairebé resistència local, ja que també havia subornat cabiles del lloc però sense desarmar-les.

Aquestes posicions estaven aïllades entre elles a més de mal abastides d’aliments i aigua. Aquestes línies d’abastiment eren blancs fàcils per a les cabiles. Les tropes espanyoles, a més, no tenien ni experiència ni motivació i estaven atemorides pels relats de terror que circulaven sobre els rifenys. Estaven mal armats i mal uniformats, i tenien una oficialitat corrupta. Per aquelles dates, Abd el-Krim unia diverses cabiles i es preparava per llançar un atac devastador contra les dèbils i disseminades tropes espanyoles.

Abd el-Krim, un antic col·laborador de l’administració colonial espanyola, va atacar l’1 de juny del 1921 la posició avançada d’Abarrán i, l’endemà, la de Sidi Dris, a la costa mediterrània. Creient que es tractava de revoltes aïllades i, per tant, sense importància, els espanyols van ocupar el 7 de juny Igueriben. El 16 de juliol, Abd el-Krim va atacar aquesta posició, la qual va resistir fins al dia 22. Sidi Dris va aguantar fins al 25. Una situació similar de setge es vivia des del dia 21 al fortí proper d’Annual, on Silvestre havia arribat amb totes les forces que quedaven a Melilla.

mapa-rif

Mapa que mostra l’ofensiva de les cabiles d’Abd el-Krim fins a Melilla.

La matança al Mont Arruit

Veient els pocs recursos d’aigua i aliments que tenien els soldats espanyols a Annual, Silvestre va decidir evacuar la plaça cap a posicions més ben defensables com Ben Tieb o Dar Drius. Els rifenys, adonant-se de les intencions dels espanyols, van ocupar les vies d’escapament i, amb la complicitat de les cabiles que fins llavors havien donat suport als espanyols, van iniciar una matança quan els soldats van començar a abandonar Annual. La retirada es va convertir en una desbandada.

D’un a un, tots els blocaus organitzats per Silvestre (que va morir a Annual, encara que el seu cadàver no es va trobar mai) van anar caient fins que el general Felipe Navarro va aconseguir replegar els supervivents al Mont Arruit, una fortificació a 30 quilòmetres al sud de Melilla. Però allà es va tornar a repetir la situació d’Annual. La plaça, mal abastida i amb els soldats espanyols atemorits, es va rendir el 9 d’agost. Malgrat les promeses de les cabiles, els rifenys van provocar una nova matança.

Mentrestant, les tropes d’Abd el-Krim havien entrat el 2 d’agost a Nador, a 10 quilòmetres al sud de Melilla. L’endemà entraven a Zeluan i col·locaven posicions al massís del Gurugú des d’on canonejaven la ciutat. Melilla estava a l’abast dels rifenys, tot i que a la ciutat havien arribat reforços des de Ceuta i des de Màlaga, els quals estaven sota el comandament del general José Sanjurjo. Les cabiles castigaven la ciutat, sobretot les línies d’abastiments de les tropes dels fortins exteriors.

Abd el-Krim, però, no es va decidir a posar totes les seves forces per a la conquesta de la ciutat. Com a president de la flamant República del Rif, independent del sultanat del Marroc, va pensar que atacar una ciutat de sobirania espanyola podria provocar un conflicte internacional contrari als seus interessos. Així, el 17 de setembre els espanyols van recuperar Nador, tot iniciant així la reconquesta del territori perdut.

cadavers-espanyols-a-annual

Cadàvers de soldats espanyols a Annual, dies després de la matança d’Abd el-Krim.

De l’informe Picasso al cop de Primo de Rivera

Però l’honor els espanyols estava tocat pel conegut com a desastre d’Annual. L’agost del 1921, el general Juan Picasso va ser l’encarregat d’iniciar una investigació per aclarir responsabilitats. Paral·lelament, el govern de Manuel Allensalazar va dimitir i Alfons XIII va encarregar a Maura un govern de concentració nacional. Entre març del 1922 i setembre del 1923 hi va haver tres governs fins al cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera.

El cop de Primo de Rivera va evitar que les conclusions de l’informe Picasso arribessin a les Corts. A les seves conclusions apareixien incompetència dels alts comandaments i corrupteles, a banda d’una possible implicació de la monarquia en el desastre, ja que Alfons XIII hauria animat Silvestre a l’ocupació ràpida del Rif. També s’indicava que hi havien mort uns 10.000 soldats de l’exèrcit espanyol.

Mentrestant, els rifenys van atacar els francesos. Espanyols i francesos es van trobar a Tetuan i van planejar un atac combinat. Els espanyols van desembarcar a Alhucemas (primera operació amfíbia aeronaval de la història) i els francesos van atacar els rifenys des de Fes. Acorralat, Abd el-Krim es va rendir als francesos el 26 de maig del 1926. L’efímera República del Rif acabava en una guerra on tant França com Espanya no es van estar d’utilitzar armes químiques com el gas mostassa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s