L’efímera República de Florida fundada per un escocès (1817)

El 25 de juny de 1817, un obscur militar escocès anomenat Gregor MacGregor ocupava l’illa d’Amèlia, a la part  nord-oriental de la península de Florida, i hi proclamava una República independent d’Espanya. A finals d’aquell any, els Estats Units i Espanya van recuperar la península i van iniciar les negociacions per traspassar aquest territori a una jove nació que començava a expandir-se pel continent.


Mapa expedició Ponce de León

Mapa de l’expedició de Ponce de León

De San Agustín a Pensacola

El territori que avui dia conforma l’estat nord-americà de Florida va ser descobert l’abril del 1513 pel conqueridor espanyol Juan Ponce de León (qui pensava que es tractava d’una illa). Va començar així un període d’exploració en terres que avui pertanyen també als estats de Geòrgia, les dues Carolines, Tennessee, Alabama i Mississipí. A partir de la segona meitat del segle XVI, Espanya va intentar una evangelització dels indígenes sense gaire èxit.

El 1564 es va instal·lar a Florida una colònia d’hugonots (protestants) francesos que van fundar Fort Caroline. Els continuats atacs a les posicions i als vaixells espanyols van provocar Felip II a ordenar al militar Pedro Menéndez de Avilés que els expulsés. Ho va aconseguir l’any següent, i en el seu campament va fundar l’actual San Agustín, l’assentament europeu permanent més antic dels Estats Units. D’aquesta manera va començar la colonització de la península, especialment a càrrec de missioners, jesuïtes primer i després franciscans, i la fundació de posicions militars i religioses.

Però els problemes per als espanyols per a foragitar colonitzadors rivals just acabaven de començar. Els anglesos van fundar Jamestown el 1607 a la badia de Chesapeake, a l’actual estat de Virgínia. Els espanyols ho van considerar una provocació i va créixer la tensió entre els dos països, però sense arribar a una guerra oberta. Els assentaments anglesos van continuar, com la fundació de Charleston, a l’actual Virgínia del Sud, i hi va haver contínues incursions de càstig i pirateig d’una banda i l’altra.

Mentrestant, els francesos van colonitzar la Louisiana des del Canadà fins al golf de Mèxic, separant així Florida (que depenia de la Capitania General de Cuba) del virregnat de Nova Espanya (que comprenia Mèxic i els estats nord-americans de Califòrnia, Nevada, Colorado, Nou Mèxic, Arizona, Texas i petits enclavaments a Utah, Wyoming i Oklahoma, a més d’altres territoris centre i sud-americans).

Louisiana francesa

En verd, els territoris de la Louisiana francesa

Per a evitar una major expansió francesa per nord-amèrica, els espanyols van fundar el 1698 Pensacola, a l’oest de Florida. Espanyols i francesos, però, van lluitar plegats contra els anglesos durant la Guerra de Successió (1701-1715) tot i que no van poder evitar que aquests ocupessin els territoris de l’actual Geòrgia. En acabar el conflicte, Espanya i França van haver de realitzar concessions territorials als britànics, tant a Europa com a Amèrica (com Gibraltar i Menorca en el cas espanyol, i diversos territoris al Canadà en el cas francès).

Un segle encadenant guerres

Pel Tractat d’Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió, Espanya també va haver d’atorgar als anglesos concessions comercials a Amèrica (com el monopoli del tràfic d’esclaus durant 30 anys), a més de perdre de totes les posicions europees, com Holanda i els estats italians. S’iniciava així un període de decadència que va posar punt final a la supremacia espanyola al món.

De fet, els conflictes amb els anglesos van continuar a Amèrica perquè ambdós països es disputaven la sobirania de la costa de l’actual Carolina del Sud però també per rivalitats comercials. Les disputes van esclatar en guerra oberta el 1739 (guerra coneguda com la de l’Orella de Jenkings), conflicte que es va entroncar amb la Guerra de Successió Austríaca (1740-1748), la qual va esclatar quan l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles VI, va morir sense descendència.

En l’escenari americà, Espanya va aconseguir mantenir totes les seves posicions, tant al continent com al mar Carib, on els anglesos pretenien fer-se amb el nombre més gran possible de les illes. Però tot va començar a canviar amb la Guerra dels Set Anys (1756-1763), iniciada quan Àustria va voler recuperar Silèsia, llavors en mans de Prússia. Espanya, en principi neutral, va entrar al conflicte el 1762, espantada en veure la pèrdua de les colònies franceses a favor dels britànics i per l’agressivitat d’aquests amb el comerç espanyol.

Flota britània a l'Havana

La flota britànica entra a l’Havana

En aquest conflicte, Anglaterra va ocupar l’Havana i Manila. Al final de la guerra i pel Tractat de París, Espanya va canviar aquestes places per Florida. Com a contrapartida, França, la gran perdedora de la guerra, va cedir a Espanya tota la Louisiana a l’oest del riu Mississipí, inclosa la capital, Nova Orleans. De fet, els francesos van perdre totes les colònies nord-americanes i caribenyes a favor dels britànics, a més d’algunes africanes i asiàtiques.

Els anglesos van dividir el territori en la Florida Oriental, amb capital a San Agustín, i l’Occidental, amb capital a Pensacola. Però no les van mantenir durant gaire temps. Espanya les va recuperar en el marc de la Guerra de la Independència dels Estats Units (1775-1783). Com a la Guerra dels Set Anys, Espanya es va mantenir neutral, fins que va entrar al conflicte al costat dels colons el 1779 per recuperar Gibraltar, Menorca, Florida i l’Hondures Britànica.

De la recuperació a la pèrdua definitiva

Bernardo de Gálvez y Madrid, governador de la Louisiana, va ocupar Mobile el 1780 i l’any següent, Pensacola, recuperant així tota la Florida Occidental. La Florida Oriental va tornar a mans espanyoles també el 1781 després que Gálvez y Madrid ocupés l’illa de Nova Providència, a les Bahames, impedint així als anglesos recuperar els territoris de Florida. Aquests territoris van passar a mans espanyoles oficialment el 1783 pel Tractat de Versalles.

Però tal com havia passat abans amb els anglesos, els espanyols tampoc no es van quedar gaire temps a Florida. De fet, van començar perdent la Louisiana. Mitjançant el Tractat de Sant Ildefons, un acord secret signat el 1800 signat entre l’Espanya de Carles IV i la França napoleònica. França desitjava aquest territori (que s’estenia des del golf de Mèxic fins al Canadà, dos milions de quilòmetres quadrats, aproximadament) per sufocar una revolta colonial a Haití, mentre que Espanya cedia de bona gana perquè pensava que França podria aturar les ànsies expansionistes d’uns Estats Units acabats de néixer.

El 1803, però, la França de Napoleó Bonaparte va vendre la Louisiana als Estats Units, després de la independència d’Haití el mateix any. Cinc anys més tard, França va envair Espanya, desencadenant així les independències de les colònies americanes especialment a partir de 1810. A Florida, les ànsies d’emancipació també estaven animades per la gran quantitat d’antics colons anglesos que hi havia. Davant el fet que Espanya va haver de mobilitzar recursos militars per fer front als francesos i als independentistes sud-americans, anglesos i estatunidencs van posar els ulls en Florida.

Així, el 1813 els Estats Units van ocupar Mobile en el marc de la guerra que lliuraven contra Gran Bretanya i reclamant el territori com a part de la Louisiana que havien comprat a França. I el 25 de juny del 1817, el general escocès Gregor MacGregor va atacar l’illa d’Amèlia, a la Florida Oriental, per ordres del llibertador Simón Bolívar. La intenció final de Bolívar era la de planificar un atac a Cuba i Puerto Rico per a evitar que els espanyols evitessin la independència de Veneçuela. Bolívar, a més, tallava així el comerç entre Espanya i els Estats Units, països que enviaven armes i municions als reialistes des de l’Havana i Boston.

Una República de sis mesos

General Gregor MacGregor

El general Gregor MacGregor

MacGregor va fundar-hi la República de Florida amb la capital a la ciutat fortificada de Fernandina amb la intenció de deslliurar-se d’Espanya però també d’uns Estats Units que ambicionaven aquest territori. Per aquest motiu, el corsari francès Louis Aury va fortificar la costa en previsió d’un atac tant des de Cuba com des de Charleston. La República de Florida va ser proclamada l’1 de juliol a l’actual Jacksonville.

El 22 de desembre, els nord-americans i els espanyols van recuperar el territori en una acció militar, iniciant els dos països tot seguit negociacions per al traspàs del territori d’Espanya als Estats Units. Aquest traspàs es va oficialitzar el 1819 amb el Tractat Adams-Onís. El document fixava la frontera entre els Estats Units i el virregnat de Nova Espanya. Va ser signat per Luis de Onís, representant de Ferran VII, i John Quincy Adams, secretari d’Estat. A més, de Florida, Espanya també renunciava a petits territoris d’Oregon i Louisiana, però mantenia Texas.

El Tractat va ser ratificat per ambdues parts el febrer del 1821, i per Mèxic el 1832 fins que el 1848 va perdre la major part dels territoris per la Guerra d’Intervenció Nord-americana. Al març del 1845, Florida es va convertir en l’estat 27 dels Estats Units.


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s