La Guerra del Pacífic o del Salnitre entre Xile, el Perú i Bolívia (1879-1883)

El 17 de gener de 1881, tropes xilenes desfilaven triomfants pels carrers de Lima, la capital del Perú. Els xilens s’hi quedarien durant gairebé tres anys, mentre acabaven amb la resistència peruana i es consolidava a Lima un govern que permetria que Xile es quedés amb la província de Tarapacà i la costa boliviana d’Antofagasta. Era el colofó a l’anomenada Guerra del Pacífic o del Salnitre.


Tropes xilenes desfilant pels carrers de Lima

La lluita pel guano i el salnitre

Durant el segle XIX, les naixents nacions sud-americanes encara estaven en formació i consolidació, per la qual cosa algunes fronteres entre elles eren poc clares. Era el cas del desert d’Atacama, repartit de forma difusa entre el Perú, Bolívia i Xile. Aquesta zona era rica en guano i salnitre, fertilitzants molt usats en l’època a l’agricultura, especialment als Estats Units i Europa.

El 1866, Xile i Bolívia van signar un pacte fronterer que incloïa un acord per compartir els drets d’exportació dels minerals del desert d’Atacama. Però aquest acord va provocar nombroses desavinences entre els dos països. Unes desavinences que va voler aprofitar el Perú en benefici propi.

El Perú era el major exportador de guano del món, cosa que va permetre al país tenir una època de prosperitat econòmica i estabilitat política. Però a principis de la dècada de 1870, el preu del guano va començar a decaure, especialment a causa del salnitre, producte que també s’usava com a fertilitzant i per a la fabricació de pólvora. Però les salnitreres bolivianes, explotades principalment per empreses xilenes, eren una forta competència.

Immers en una greu crisi econòmica, el Perú va veure amenaçada el seu poder regional i el 6 de febrer de 1873 va signar secretament amb Bolívia un pacte  d’ajuda militar mútua. Al pacte es va voler afegir l’Argentina, també en conflictes territorials amb Xile (per la Patagònia), però al final no hi va haver acord pels recels entre peruans, bolivians i argentins.

L’inici de la guerra: l’ocupació xilena d’Antofagasta

El 6 d’agost de 1874, Xile i Bolívia van revisar el seu tractat de límits tot eliminant la compartició de beneficis d’explotació minera. A canvi, Bolívia es comprometia a no apujar impostos a les companyies xilenes durant 25 anys i Xile no podia augmentar les inversions en aquestes empreses.

Paral·lelament, el Perú va intentar controlar el preu del salnitre nacionalitzant les empreses del sector el 1875. Però les salnitreres bolivianes en mans xilenes complicaven les intencions peruanes. Per això Lima va comprar el 1876 els drets d’explotació de les salnitreres del nord de la regió boliviana d’Antofagasta.

El 1878 Bolívia va imposar un impost a les empreses xilenes de 10 cèntims per 100 quilos de salnitre exportat. Xile va considerar que la mesura violava l’acord 1874. A principis de 1879, Bolívia va suspendre la llicència de la Companyia de Salnitres i Ferrocarrils d’Antofagasta, la principal empresa xilena a la regió, va embargar els seus béns i els va posar a la venda.

14 de febrer de 1879, el mateix dia que es posava a la venda l’empresa salnitrera, Xile ocupava la ciutat boliviana d’Antofagasta, majoritàriament poblada per xilens. L’1 de març Bolívia va declarar la guerra a Xile, país que durant aquell mes va anar ocupant altres ciutats bolivianes de la regió d’Antofagasta com Caracoles o Calama, entre altres.

Recreació de la batalla de Tarapacà.

Del domini del mar a les campanyes terrestres

Fent valer el pacte secret d’ajuda mútua, el Perú també va declarar la guerra a Xile, per la qual cosa aquest país va bloquejar per mar la ciutat peruana d’Iquique a partir del 5 d’abril. El 16 de maig, part de la flota xilena es va dirigir al Callao, el port de Lima, per intentar enfrontar-se a la flota peruana.

Al mateix temps, dos vaixells peruans que es dirigien a Arica van intentar aixecar el bloqueig d’Iquique tot produint-se el 21 de maig una primera batalla naval de guanyador incert. Però sis mesos més tard, el 8 d’octubre, després de la batalla d’Angamos Xile va dominar a plaer el Pacífic, cosa que li va permetre desplaçar tropes i avituallaments.

Així, el 2 de novembre els xilens van desembarcar a Pisagua (Perú), 550 quilòmetres al nord d’Antofagasta i principal port d’exportació del salnitre peruà. El mateix dia Xile va entrar a Iquique i els aliats es van veure obligats a retirar-se a Arica després de les batalles de Dolores (19 de novembre) i de Tarapacà (27 de novembre). Aquestes derrotes van provocar conflictes interns tant a Bolívia com al Perú.

El 25 de febrer de 1880 els xilens van desembarcar a Ilo, entre Arica i Arequipa. L’avenç cap al nord dels xilens semblava imparable fins que el 26 de maig Bolívia abandonava la guerra en perdre la batalla de Tacna. El 7 de juny els xilens derrotaven els peruans a la batalla d’Arica, ciutat assetjada des del 28 de novembre de 1879. La guerra semblava que havia arribat al seu final.

Lima: objectiu per acabar la guerra

De fet, el 22 d’octubre de 1880 es va celebrar una conferència de pau a Arica, a bord d’un vaixell de guerra dels Estats Units. Bolívia i el Perú, però, es van negar a les cessions territorials a Xile, per la qual cosa van continuar les hostilitats. Xile va planejar ocupar Lima per acabar amb el conflicte d’una vegada per totes. Així, al novembre els xilens van desembarcar a Pisco i Chilca per concentrar-se a Lurín, 36 quilòmetres al sud de la capital peruana.

Tot i la fèrria defensa peruana, els xilens van entrar a Lima el 17 de gener de 1881 després de vèncer a les batalles de Chorrillos (13 de gener) i Miraflores (15 de gener). La resistència peruana es va concentrar llavors a la serra andina. El conflicte es va perllongar en una sèrie de guerres de guerrilles que va culminar el 10 de juliol de 1883 a la batalla de Huamachuco. Xile derrotava així les darreres forces peruanes i consolidava el govern peruà favorable a la pau i a la cessió territorial a Xile.

El 20 d’octubre de 1883 se signava el Tractat d’Ancón, pel qual el Perú cedia a Xile el territori de Tarapacà i les poblacions d’Arica i Tacna. Al cap de 10 anys, aquestes ciutats haurien de decidir a quina nacionalitat volien pertànyer. Tres dies més tard de signar la pau, Xile abandonava Lima.

El 4 d’abril de 1884 es va signar una treva indefinida entre Xile i Bolívia, però Xile es quedava el territori d’Antofagasta, tota la costa boliviana. Xile guanyava així 600.000 quilòmetres quadrats amb les regions de Tarapacà i Antofagasta. Les fronteres definitives entre Xile i Bolívia no es van establir fins al 1904, i entre Xile i el Perú fins al 1929. Pel Tractat de Lima, Arica es va mantenir xilena mentre que Tacna va retornar al Perú.

Xile va nacionalitzar les mines de salnitre però les va cedir a gestió privada. L’Estat cobrava un terç dels beneficis d’aquestes empreses. Això va provocar una època de prosperitat a Xile fins a l’aparició del salnitre sintètic, inventat pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial. El Perú, en canvi, es va veure abocat a una greu crisi econòmica, política i social amb guerra civil inclosa entre 1884-1885. Bolívia, per la seva banda, també va haver de refer-se del cost de la guerra i de la pèrdua de la sortida al mar.

Situació territorial abans i després de la guerra.


Descarrega’t aquest article en PDF i llegeix més sobre la història d’Amèrica:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s