Acords Sykes-Picot: el naixement de Síria i l’Iraq (1916)

El 16 de maig de 1916, Gran Bretanya i França van signar un acord secret pel qual els dos països es repartien els territoris àrabs (a excepció de la península aràbiga) sota control de l’imperi otomà, després de la seva previsible derrota a la primera guerra mundial. A parer d’alguns experts, els coneguts com a acords Sykes-Picot (pels diplomàtics que els van establir) van ser la causa no només del naixement de països com Síria o l’Iraq, sinó també de l’auge de l’Estat Islàmic actual.


img_mmeseguer_20160513-193754_imagenes_lv_otras_fuentes_sykespicot-kHJG--656x328@LaVanguardia-Web

A inicis de la primera guerra mundial, l’imperi otomà era un gegant amb peus de fang. Al llarg del segle XIX, va haver de ser ajudat per altres potències europees (especialment per França i Gran Bretanya) per fer front a l’expansionisme rus (guerra de Crimea, 1853-1856) i a les revoltes internes com la d’Egipte. En el seu si es gestaven el nacionalisme àrab i el jueu (panarabisme i sionisme, respectivament). El primer des de la Gran Síria, dirigida per elits locals, i el segon des de la regió de Palestina, la qual havia anat acollint jueus des del segle anterior.

Malgrat que el soldà otomà va preferir mantenir-se neutral en el conflicte, les aliances amb Alemanya el van obligar a entrar a la guerra del seu costat. França va voler pactar amb Gran Bretanya unes zones d’influència als territoris de l’imperi otomà davant el seu previsible enfonsament, però els britànics no van voler negociar fins a les derrotes de Gal·lípoli, a l’estret dels Dardanels (de febrer de 1915 a gener de 1916), i de Kut-al-Amara, a l’actual Iraq (gener de 1916).

Albert Hourani, en el llibre Historia de los pueblos árabes, explica que “en alguns indrets [de l’imperi otomà], l’assignació de concessions ferroviàries havia generat una mena de divisió en esferes d’interessos, però en altres parts –Balcans, Palestina, Istanbul i els estrets- els interessos de les potències xocaven de ple” (p. 250).

Els britànics van entendre que una victòria ràpida contra l’imperi otomà havia de comptar amb els elements àrabs d’aquest imperi. Per això van entrar en contacte amb Hussayn ibn Ali, xerif de la Meca, perquè es revoltés militarment contra el soldà tot prometent-li un estat àrab i l’heretabilitat del títol de xerif. Henry McMahon, Alt Comissionat Britànic a Egipte, li va escriure el 1915: “no es tancarà cap pau on la llibertat dels pobles àrabs de la dominació otomana no en sigui una condició essencial”.

El 5 de juny de 1916, els àrabs, comandats pel fill de Hussain, Faisal, es van aixecar en armes contra els otomans prenent el port d’Aqaba i, més tard, la Meca. L’exèrcit estava format majoritàriament per beduïns i dirigit per l’agent secret anglès Thomas Edward Lawrence. Paral·lelament, França i la Gran Bretanya van començar a negociar per al repartiment d’aquests territoris àrabs en àrees d’influència.

20160521_wom203_2

Així, els diplomàtics Mark Sykes i François-George Picot es van trobar a Londres a finals d’octubre de 1915. Tots dos van establir de forma secreta que França controlaria la Cilícia turca i la Gran Síria, mentre que els britànics es quedarien els ports de Haifa i Acre, més una zona d’influència al sud d’una línia imaginària que unia aquests ports amb Kirkuk. En aquesta zona s’establiria un estat àrab o una confederació sota protecció britànica. A més, Bagdad i Bàssora també quedarien sota control de Londres. Jerusalem, en canvi, tindria un caràcter internacional i seria administrada per França, Gran Bretanya i Rússia.

A partir de 1919, durant les negociacions de pau, es va establir que els països àrabs que anteriorment havien estat sota domini otomà es reconeguessin provisionalment com independents, subjectes a la prestació d’ajuda i assessorament d’un estat que tindria el ‘mandat’ sobre ells (Albert Hourani, op. cit., p. 252). En aquest sentit, Iraq i Palestina quedaven sota la tutela de Gran Bretanya, i Síria i el Líban, sota la de França.

El Tractat de Sèvres signat el 1920 entre les potències vencedores a la primera guerra mundial i l’imperi otomà va deixar aquest reduït a la península d’Anatòlia i un tros a Europa. A banda dels territoris àrabs sota domini anglo-francès, Grècia es quedava amb Esmirna i Tràcia, Itàlia amb Antalya, Rússia amb Armènia, mentre que Istanbul i els estrets dels Dardanels i del Bòsfor es declaraven zona internacional.

A més, els vencedors van imposar al soldà sota tutela. Tot plegat va provocar la indignació d’una part de l’exèrcit otomà, el qual es va pronunciar militarment sota el comandament de Kemal Atatürk. El jove militar va aconseguir expulsar els grecs d’Anatòlia Occidental, va evitar l’entrada dels italians i va conservar per al seu país Istanbul, els estrets i la Cilícia. Pel Tractat de Lausana de 1923, l’antic imperi es convertia en la República de Turquia en abolir-se el soldanat.

Paral·lelament al naixement del modern estat de Turquia, als antics territoris àrabs de l’agonitzant imperi otomà es continuava reclamant l’estat promès per britànics i francesos, i refermat amb els Catorze punts proclamats el 1918 pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson, on en un dels quals es podia llegir: “[…] a les altres nacionalitats que són ara sota domini turc s’haurien de garantir una seguretat absoluta de vida i la plena possibilitat de desenvolupar-se de manera autònoma”.

Untitled31

Faisal, coronat rei de l’Iraq

Els pobles àrabs, però, ja sabien llavors que les promeses de britànics i francesos realitzades durant la guerra tenien poques possibilitats de complir-se. Especialment quan el 23 de novembre de 1917 els bolxevics, que feia un mes que havien pres el poder a la Rússia tsarista, van fer públics els acords Sykes-Picot. Gairebé al mateix temps es feia pública la Declaració Balfour per la qual els britànics donaven suport a la creació d’un estat jueu a Palestina, incompatible amb la promesa de l’estat àrab.

El xerif de la Meca es va sentir traït i va amenaçar amb una independència unilateral i la creació d’un estat àrab. Però tot va continuar igual fins a l’acabament del conflicte internacional. “Els anys posteriors a la guerra, les esperances, les queixes i la recerca de la identitat van confluir contra el poder i la política d’Anglaterra i França” (A. Hourani, op. cit., p. 251).

Després de la primera guerra mundial, les dues potències europees van prendre el control de les zones àrabs assignades com a mandats per la comunitat internacional. Però Faisal, el fill del xerif de la Meca, es va revoltar el 1920 a Síria, sent expulsat pels francesos i refugiant-se a la zona d’influència britànica.

Aquests, al seu torn, van fundar el mateix any l’Iraq on l’any següent, després d’una revolta nacionalista, van coronar Faisal com a rei. També van fundar Transjordània, entre altres motius per evitar l’expansionisme de la família Saud, establerta a la península aràbiga. Els anglesos van cedir el govern de la Transjordània a un altre fill de Hussayn, Abdul·là.

Tota la zona va continuar sota una dèbil estabilitat fins després de la segona guerra mundial, quan la majoria d’aquests països van aconseguir la independència. Primer van ser els territoris sota influència francesa (Líban 1943 i Síria 1945), i després els britànics (Jordània 1946, Israel 1948 i l’Iraq 1958. El 1961 es fundava Kuwait).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s